Blogs germans de creació en disseny i reflexions

Agermanat amb el Blogs:
http://iphoneografia-sergi.blogspot.com/
http://reflexionsaleatories.blogspot.com

Aquest Blog també forma part de la cadena de blogs per la independència:


dimarts, 21 de febrer del 2023

POTITO


Marxes i em deixes sol, un altre vegada, com ho vas fer a la universitat. Sabies que marxaries el darrer cop que vam parlar. Tu sabies que marxaries i no m’ho vas voler dir. Tu sabies que jo et podia ajudar ara que tenia temps i estava disposat a ajudar-te, i no vas voler cridar l’atenció.

M’agraïes molt quan anàvem a prendre alguna cosa i jo t’animava i et recolzava. Jo sabia que tu confiaves en mi però jo mai no vaig arribar a imaginar-me que te n’anessis així, de cop i sense dir-m’ho o insinuar-m’ho.

Però això, amic meu, és la única cosa que et retrec. Em dol molt saber com has patit. En un silenci molt sorollós a dintre teu que jo, tot i saber com paties, mai no vaig imaginar cap a on t’abocaves.

No dic que ho sàpiga, però si que em puc imaginar com has patit, com t’has anat apagant i com al voltant teu tot s’anava enfosquint.

Sé com t’agradava la solitud, com a mi, però també sé com t’agradava estar envoltat de la teva família, dels teus amics i també sé el com et costava de mantenir-los perquè, amb la bona persona que eres, moltes persones que han passat per la teva vida s’han aprofitat de la teva amistat, de la teva bonança i després s’han oblidat tots de tu.

Entre ells, jo mateix, que tot i no oblidar-me’n mai dels meus amics, i menys de tu que n’has estat un dels millors, o el millor amic, certament et tenia oblidat perquè jo sabia que en un moment donat la vida, la meva vida en aquest cas, em donaria temps suficient per tornar a gaudir plegats del futur. Però em vaig equivocar. Tu no tenies tant temps. Tu esperaves els amics que mai no vam acabar tornant, o si ho vam fer, ja va ser massa tard.

En el meu cas la meva vida ha passat per traçar un camí, una trajectòria, una família. Per fer-ho necessitava temps, i pensava que tu, més tard, descriuries el teu propi camí i ens retrobaríem.

Al principi semblava que ho faries. Seguies els teus propis derroters, tenies casa, feina i projectes d’estudis, i això feia que la meva sensació fos que ens retrobaríem en un futur, llavors incert, quan tots dos haguéssim acabat de traçar els nostres propis camins.

Però et vas estancar. Tot i que semblava que arrencaves, seguies estancat. Et reconfortaves a tu mateix quan buscaves coses que els demés no enteníem. Que tu entenies i necessitaves, però que crec que t’arrabassaven alhora la teva fortalesa ja afeblida.

Però jo seguia al teu costat, i m’ho agraïes, i no vaig ser mai capaç de veure com totes les teves febleses s’anaven fent, paradoxalment, més fortes.

Teníem pendent fer una cervesa, a casa teva perquè jo sabia com et costava sortir de casa. Teníem pendent celebrar el teu aniversari, que jo tenia el 17. No, no ho vaig apuntar bé perquè em vas dir el 7, i te’n vas anar l’11. Si ho hagués apuntat bé, potser t’haguera pogut ajudar. Potser me n’hauria adonat de com estaves. Potser hauria arribat a temps. Mai no ho podré saber i ara ja sempre em quedarà aquest dubte a dintre meu.

Em dol, em dol perdre un amic i em dol la manera com l’he perdut, com t’has anat. Com m’ha passat per davant aquesta pèrdua sense haver-me’n ni tant sols adonat. Em dol...

Recordes? Ja de joves, com el rebuig al sense sentit et revelava contra tot allò que no entenies, que no tenia un sentit lògic. Vas ser capaç de dir-li al professor que no et mereixies un 10 de matemàtiques perquè havies copiat, i això mateix et va passar quan una mestre de la universitat va resoldre una integral que ella mateixa no sabia resoldre, i que va poder resoldre quan tu li vas dir que era la que ens havien posat a l’examen de setembre. Allò et va fer tirar-te enrere en aquell moment. Allò és una mostra de la teva idea, de la teva fortalesa mental en aquell moment. De la teva dignitat. No, no es podia seguir en aquell món de falsedats, de falta d’això, precisament, de dignitat i de sentit.

Vas deixar la carrera i vas emprendre un nou camí. A l’obra, al Bingo, al pàrquing...

Quantes experiències junts que ja mai no tornaran i que no podrem continuar vivint. La darrera vegada vam gaudir junts d’una bona cervesa, d’una bona xerrada i d’una bona amistat, per unes poques hores, si, però que ens van ser suficients, com sempre ho eren les estones que passàvem junts.

Em quedo sense el millor amic per xerrar, per compartir coneixements, per divertir-nos, per riure, per fer esport... Aquell amb qui ho vam compartir gairebé tot, amb qui millor m’entenia. Em quedo sol.

Espero retrobar-te algun dia en el més enllà i seguir tot allò que ens ha quedat pendent.

Adeu Toni, adeu amic meu.


dissabte, 29 d’agost del 2020

 

AMICS MEUS/  MY FRIENDS 

He tingut aquí uns amics molt especials, els millors amics del món. Uns amics que venien de molt lluny. Bona gent!

Quan éreu aquí us teníem al costat. Com us trobo a faltar ara!

Ara tinc uns amics que són molt lluny, en un país llunyà, segurament del millor país del món, si més no, millor que el meu petit país.

Els Emerson són gent molt bona gent, persones molt educades, formades i amics de cor...

Ens vau deixar conèixer els vostres parents i ens vau ensenyar la vostra manera de fer. I vau fer que també els estimem molt a ells.

Na Gina, en Brandon, na Sofia i en Michael sempre seran de la nostra família. Els seus avis: la Sussy, la Fran i en Michael també!

Us estimem, i a Catalunya sempre hi tindreu uns amics, i si podem, també una casa.



I have had some very special friends here, the best friends in the world. Friends who came from so far away. Good people!

When you were here,  you were near to us. How I miss you now!

Now I have some friends who are far away, in a distant country, probably from the best country in the world, at least better than my little country.

The Emerson are very good people, very polite, educated people and “heart friends”.

You let us know your relatives and taught us how are they. And you made us we also love they so much.

Gina, Brandon, Sofia and Michael will always be from our family as well. Her grandparents: Sussy, Fran and old Michael too!

We love you, and in Catalonia you will always have friends, and if we can, also a house. 


diumenge, 23 d’agost del 2020

SOC DEL SABADELL

Amb el meu hàbit adquirit de ben petit de mirar de no fer allò que tothom fa només perquè si, puc dir que em vaig aficionar a seguir un club de futbol d’aquells que avui en dia en podríem dir dels de “segona fila".

Era cap allà els anys 70, aleshores feien un partit de la Primera Divisió per la televisió cada diumenge a les 7 de les tarda, en blanc i negre. Aquell dia vam anar a veure’l a casa dels meus tiets. Feien el Sabadell i recordo que era el darrer partit de lliga, o un dels darrers perquè mai no he trobat el sentit d’aquell partit.

A casa, tots érem del Barça i no sé per quina raó tots animàvem desmesuradament el Sabadell, que crec recordar que jugava amb l’Atlètic de Madrid. Tothom anava amb el Sabadell perquè si guanyava afavoriria al Barça per guanyar aquella lliga.

Aquella cridòria em va despertar el meu sentit de valorar qui era aquell Sabadell. Jo llavors deuria tenir uns 8 o 9 anys, capacitat suficient per pensar que aquell era un altre equip català. No era ni el Barça ni l’Espanyol. Era el Sabadell!

Des de llavors soc del Centre d’Esports Sabadell, tot i ser del Barça, perquè jo vivia a Barcelona i Sabadell em queia prou lluny i en aquells anys no era fàcil desplaçar-s’hi, tot i que ara ho sembli, i tot i que els Ferrocarrils Catalans -FFCC, com se li deia abans, ja existien, mentalment no se m’hi havia perdut res...  Fins que per a aquelles coses de la vida, als 18 anys vaig començar a sortir amb una noieta de Terrassa que avui és la meva dona. En aquell moment, per a mi anar a Terrassa se’m va convertir en una plaça molt propera. I estimada!

He seguit el Sabadell tota la meva vida. De lluny, en la distància, cert, però molt a prop en l’estima.  Mai no tinc res contra ningú, i també, com es lògic li tinc una certa estima al Terrassa perquè hi tinc molts amics i amigues. També és clar, soc del Barça rematat, però per sobre de tots està el meu Sabadell. 

Patiments, emocions, decepcions, alegries... és això el meu club i així entenc el futbol. No es pot ser gran sempre, unes vagades es pateix i unes altres es gaudeix. No tenim un rival fix, com li passa al Barça amb el Madrid. Nosaltres fem la nostra i els nostre rivals són amics, com en el rugbi, anem fent amics per allà on passem, cosa que fa que el nostre club sigui un dels clubs més apreciats i respectats a la lliga espanyola.

Vam ser el primer club que ens vam deixar marcar un gol en partit oficial perquè havíem marcat un gol amb un jugador contrari lesionat sense haver-nos adonat de la circumstància. Pocs equips ho poden dir el mateix...

Un Club estimat a Catalunya perquè quan a la lliga 86-87 va caler anar a recolzar l’equip perquè Osasuna havia reclamat una alineació indeguda, tot el país va respondre a aquella injustícia i la Creu Alta va quedar petita. Va venir gent d’arreu del país, i això, no té preu.

Finalment, em vaig fer soci a 2a divisió la temporada 2012-2013, tot i que sempre el vaig seguir, també anant sovint a l’estadi. Que perquè vaig trigar tant?  No ho sé, però ara me n’adono que ho hauria d’haver fet abans. M’agrada el futbol! El que sigui, però m’agrada, i ara per fi tinc temps perquè els meus fills, que també són socis, ja són grans.

Ara vaig al camp cada setmana. No em perdo cap partit, però sempre haig de dir que és gràcies a la meva parella que s’ha quedat amb el meu fill petit quan ha calgut i ara, de grans, gairebé m’hi envia... És broma!

Aquest any hem tornat a pujar a segona divisió, però el més important és que hi ha projecte, criteri, directiva, direcció esportiva i una cosa molt important: Club! Quan dic Club, estic dient que aquest Club és una família de jugadors, directius, treballadors i... afició. El millor que té aquest Club sens dubte, i si no, busqueu un partit a fora de casa on no hi hagi un, ni que sigui un, seguidor del Sabadell amb la bandera o la samarreta.

El Play-off, com sabeu ha estat excepcional en plena pandèmia de Corona-virus, sense públic, però hem guanyat tres partits i hem pujat!

Avui, a l’hora en que escric aquestes línies, estic assegut, cansat, perquè aquest matí a les 6 hem anat a la Creu Alta amb el meu fill gran. Al Temple! Caminant des de Sant Cugat perquè ell m'ho havia demanat si pujàvem a Segona. Cinc! Cinc hores de camí i 22,650 quilòmetres. Però ho hem fet.  La propera?  Ja ho veurem, però segur que serem més gent. Potser si salvem la categoria...

Per acabar vull fer una referència especial per a en Bransu, el nostre estimat referent al Club, el nostre utiller. Per a mi, el millor del món i reconegut per tots els nostres futbolistes que han passat pel club durant tots els anys que porta.

En Bransu és educat, cordial, obert, sensible, atent, molt eficient...  i molt estimat. És el nostre Bransu, i no n'hi ha cap altre millor.

Només una cosa, avui l’hem vist treballant a l’estadi tot sol, amb el seu fill, ensenyant-li l’ofici segurament. La seva reacció, més enllà de oferir fer-nos la foto a la gespa, ha sigut: teniu aigua? Necessiteu res?

És això el Sabadell. Una família. ...De futbol!

Visca el CE Sabadell!

dilluns, 14 de maig del 2018

LA RAÓ


Se’m fa difícil conversar, parlar o intercanviar diferències amb persones que no escolten, que no conversen, que no parlen o que es creu en possessió de la veritat. En definitiva, que només atenen a la seva raó. Persones que quan fan veure que escolten en realitat el que estan fent és pensar en elles mateixes.


Se’m fa difícil conversar, parlar o intercanviar diferències amb persones que veuen la situació actual com una situació absolutament normal a Catalunya.


Se’m fa difícil pensar que visc en un país on hi viuen persones que, inclús per la força, ofeguen, aixafen o prohibeixen la lliure expressió, la denúncia, la lluita pacífica o la reivindicació dels altres. Mentre tant hi ha qui mira cap a un altre costat. Estem acceptant el feixisme sense adornar-nos-en.


Se’m fa difícil llevar-me cada matí i pensar que hagi persones innocents a la presó sense haver comés cap acte violent, només per haver intentat dialogar amb un govern espanyol incapaç de res i haver possibilitat únicament que el poble s’expressi democràticament. Hi ha qui veu normal que tot plegat es dugui a terme sota la batuta d’una judicatura i fiscalia de dubtosa independència. Aspecte més que qüestionat internacionalment juntament amb els tics de manipulació política absolutista.


Em costa creure que hagi persones acomodades que es pregunten entre ells: què volen ara aquesta gent que diuen que no estan bé. Tot plegat sense mostrar cap predisposició a un mínim d’empatia. Se’n diu dreta, o extrema dreta.


Catalunya serà el que la seva gent vol que sigui i no serà el que diguin des d’Espanya que ha de ser. Malgrat que ens vulguin prohibir la nostra llengua, ens amaguin la nostra història, ens vulguin fer callar, fer oblidar un sentiment o fer-nos creure que no som res, que som espanyols,  nosaltres seguirem defensant el que volem ser i que un dia ens van prendre per raó de la força, perquè creiem en el nostre país i la nostra manera de ser i de fer.


Sembla doncs prou clar que Espanya no és un país d’arrel democràtica, més enllà d’introduir un vot en una urna, Espanya està demostrant als ulls del món i sense escrúpols que hi ha coses de les quals ni tan sols se'n pot parlar.


L’única fe, l’únic suport que podem tenir els catalans és Europa i ja s’ha vist que no té cap interès en resoldre cap conflicte que, ves per on, és un conflicte d’arrel democràtica.  Europa es desfà i Alemanya està farta de tibar del carro, així que només li falten els conflictes interns d’algú que ni tan sols és aportador econòmic i està molt endeutat. Amb aquest panorama és fàcil que, com diu algú, ens bombardegin amb total impunitat.


Malgrat tot, ens caldrà caminar amb convenciment. Anar a la nostra i treballar pel nostre ideal perquè creiem en un país millor i perquè, diguin el que diguin, no ens han comptat i no saben quants som, malgrat que diguin que som pocs. Ves què han de dir...


Malgrat tot, hem de treballar per desmuntar les manipulacions de la realitat que cada dia es fan, la postveritat, cosa molt complicada, i les notícies falses “fake news”. Hem de demanar empara a la justícia internacional. Hem d’eixamplar la base. Ha d’haver més gent, segur, que es converteixi a la democràcia, no a l’ independentisme, perquè si és així s’haurà guanyat una Espanya més plural que en permeti obertament el debat.


Malgrat tot, hem de sortir al carrer a reivindicar llibertat dels presos i del país. Hem de pensar en coses a fer amb ressò internacional, perquè a la fi, guanyem o perdem, només demanem pacíficament un referèndum legal, pacífic i democràtic. És la nostra força.


La democràcia rau en l’acceptació de la diferència. Una vegada acceptada aquesta diferència ens cal el respecte per a aquesta diferència. Si no complim aquest principi bàsic no ens podem anomenar demòcrates.

dilluns, 11 de juliol del 2016

AL COR DE LA BATALLA: CORBERA D'EBRE

No pretendria mai de la vida escriure res sobre un tema tan transcendent. Tampoc pretenc fer-ho ara i aquí, per desconeixença i per respecte.

N'heu sentit mai a parlar de Corbera d'Ebre? Jo la vaig descobrir tot llegint el llibre d'en Josep Maria Espinàs "Caminant per la Terra Alta" en el que s'hi descriuen els pobles de la comarca. En el cas concret de Corbera, esmenta que damunt del poble s'hi manté el poble vell derruït pels bombardejos de la guerra.

Corbera és un poble situat damunt d'un turó, la qual cosa li confereix una bona situació estratègica, cosa que va fer que patís molt durant la crua batalla de l'Ebre a la Guerra Civil espanyola. La seva gent ha decidit mantenir viva l'empremta de la guerra tot refent-se de les runes, creant un poble nou més avall, i mantenint viva la memòria de la guerra.

Hi he passat per la carretera moltes vegades, sempre que he anat a la Terra Alta, perquè n'és vila de pas per la carretera, però mai no  he parat i mai no m'hauria pogut imaginar el que és aquell poble, la seva força, la seva empremta, el seu patiment...

Hi vaig voler anar ara fa pocs dies expressament per poder-ho veure per mi mateix. Com era d'esperar, em va sorprendre el seu silenci ensordidor i respectuós. Valoreu-ne vosaltres mateixos les imatges.

El meu petit modest homenatge i record a totes aquelles persones que van patir, lluitar i morir en aquest i en tants llocs d'una guerra tan dura i propera.

diumenge, 9 d’agost del 2015

ARA ÉS L’HORA, NO ENS FALLEU.

Vaig fer tot l’ensenyament en llengua castellana. Vaig viure la meva infància durant la dictadura del General. Aquella que encara avui hi ha qui diu que no n’hi havia per tant.

Tal i com el meu cognom diu, sóc fill d’immigrant perquè els meus avis van haver de venir a Barcelona a guanyar-se la vida i fugir de la fam i la misèria de la seva terra. Mon pare va venir amb set anys i ja amb onze parlava perfectament el català. Va venir amb la mare i dues germanes, sense pare.

Dit tot això, només em queda per dir que el meu pare sense renegar mai de la seva terra, que l’estimava com és lògic, no hi va voler anar mai més i quan una vegada va passar, ni s’hi va aturar, tot i que després hi va anar a portar a la seva mare -la meva àvia-.

El meu pare sempre deia: “a mi aquesta terra m’ho ha donat tot. Què vols que hi faci jo allà? Aquí hi tinc els fills, la dona, la mare, els meus nebots, les meves germanes... La meva vida”

A casa, de sempre hem parlat català i ens hem educat d’acord amb la cultura d’aquesta terra malgrat, com deia, que jo sóc fill de la dictadura. En aquells anys, segons el què parlàvem ho havíem de fer en veu baixa perquè al pis del costat, que era de lloguer, canviava sovint de propietaris i mai no sabies qui hi tenies al costat. Eren anys de desconfiança i de pors.

El meu barri tenia gent de tota mena. Hi havia molta gent catalana i molt poca d’immigrant, però en canvi el barri del costat i alhora molt proper, el Carmel, tenia moltíssima gent immigrant. Amb els nanos del barri del costat és veritat que no hi teníem massa tracte per no dir gens, però les relacions interpersonals entre barris era com ho és avui en dia, absolutament normals.

Tot el que intento exposar en aquest escrit, en el mínim de línies i amb la màxima simplicitat possible, és el fet que aquest país nostre és integrador. Aquest país l’aixequem entre tots cada dia, amb tota la il·lusió del món per a nosaltres i pels nostres fills. Per això vull adreçar-me, si puc, a aquelles persones que són immigrants, que s’han integrat al tarannà català, que senten aquest país com a seu i l’estimen, que han refet aquí la seva vida, que aquí hi tenen els seus fills, nets, joves, gendres, germans, pares. Sobre tot a aquella immigració espanyola de finals dels anys 50 als de la dècada dels 70. Immigració procedent de l’estat espanyol. Aquella que no tenia problemes de comunicació amb la llengua.

En aquest país es parla una llengua autòctona que es va saber emmotllar a la “invasió” a la qual es va veure sotmès de persones que no l’entenien, sense queixar-se, encara que també és cert que ens interessava a nosaltres. Una llengua, per cert, prohibida per la dictadura del General i encara avui qüestionada.

En aquest país hi ha molta gent que té anhels de veure el seu país lliure. Aquesta gent es va resignar sense dir res quan va veure com la gent nouvinguda ignorava aquesta vessant sota el paraigua que allò era Espanya. Ells ho deien clarament sense escrúpols mentre la resta va haver de callar i resignar-se. Al capdavall era veritat.

En aquest país mai no s’ha negat a ningú res per la seva qualitat de persona nouvinguda. Aquell que ha volgut, s’hi ha integrat bé. Qui no ha volgut o no li ha interessat, no s’ha integrat, només viu en aquesta terra esperant les vacances o la jubilació per marxar al seu poble. Absolutament respectable, evidentment!

Ara aquesta terra, que els va donar la oportunitat de tirar endavant i d’integrar-los, els necessita. Perquè en són probablement la clau del moment en el qual vivim, juntament amb nosaltres mateixos.

Ells, que són persones valentes, que van ser capaços deixar-ho tot per venir cap aquí. Que van confiar en aquesta terra i la seva gent i les possibilitats que els podia oferir en el pitjor moment de les seves vides. Ells, a qui també aquesta terra els deu molt, perquè sí, és clar que sí, ells també van ajudar a aixecar aquest país. Ara ells no poden dubtar! Gairebé crec que tenen l’obligació moral d’agrair el que aquesta terra els va donar. Dic crec perquè evidentment cadascú ha de fer el que el sembli que ha de fer.

La llibertat de Catalunya és veritat que és una necessitat per motius econòmics i de qualitat de vida. Ens trobem en un moment en el qual Europa té seriosos problemes i Espanya corre el risc de quedar a la cua de la Unió Europea en dependència absoluta, econòmicament parlant, dels països forts com Alemanya o França. Catalunya té doncs a més a més la oportunitat de ser capdavantera a Europa i desempallegar-se d’un llast important que fa tres-cents anys que dura.

Però Catalunya també té un anhel de llibertat que ve donat per la seva cultura, per la seva història i per la seva llengua i tradicions. Catalunya tard o d’hora serà el que va deixar de ser, però això si, per la via tranquil·la, serena, reflexiva i democràtica. Fent gal·la del nostre seny i amb un somriure, que mai no hem perdut. I ho serà també per una dignitat que tampoc mai no ha perdut.

Només vull acabar dient que no tinguem por. Que junts farem el camí que millor sabem fer, sent un país amic de tothom, modern, dinàmic, viu i amb aires de pau, de llibertat i de respecte per a les persones.

Però ara no ens falleu. Si us plau.







dissabte, 13 de setembre del 2014

NO HO VEIG GENS CLAR.

Tinc molt clar com vull que sigui el mes país quan sigui lliure, però he anat observant i analitzant aquests darrers temps les diferents posicions de les persones que m’envolten i detecto coses importants. Méxplico:
Tinc amics dels que sempre s’han manifestat independentistes, però que ara, a l’hora de la veritat em diuen que no tenen gens clar això de posar una butlleta en una urna amb un SI. Els preocupa el tema de la jubilació bàsicament, potser no tant però també altres temes com la seguretat, l’ensenyament, la feina, la sanitat... Em diuen que falta informació per a  la població, i jo assenteixo quan m’ho diuen. És cert.
Escolto per altra banda la posició dels polítics unionistes i tot i que tinc molt clar que o bé no diuen la veritat, o bé s’escuden amb la Constitució Espanyola per impedir la votació, el cert és que intento empatitzar amb aquells que els escolten des de l’altre cantó i me’ls imagino convençuts d’allò que els expliquen. Transmetent per tant a molta gent un missatge que cala tot i que a nosaltres no ens ho pugui semblar.
És clar que ningú no els diu que ens van envair, que ens van imposar la llegua, el dret civil, la cultura, les institucions... i ara resulta que si nosaltres demanem la llibertat, la fi de la imposició del seu imperi sobre el nostre,  som nosaltres els que fracturem la societat, els que dividim, els rebels, els nazis, els insolidaris i molts més adjectius que no venen ara al cas. Estaven molt acostumats a que el normal era la seva imposició i no poden entendre que els diguem prou. Caldria que aquesta anàlisi  tan i tan simplista algun famós d’aquests que hi ha per les tertúlies els ho recordes i els hi fes veure tant al polítics com a la població unionista, i també seria bo que aquests tertulians no es deixessin imposar tants arguments falsos.
Però anem als números:
Precisament abans d’ahir dia 11 es va fer la be baixa –V- a Barcelona. Resulta que l’Assemblea Nacional Catalana va manifestar dies abans que s’havia arribat a sobrepassar les 500.000 inscripcions. Bé doncs, fent un càlcul estimatiu cal dir:
Hi havia uns 11,5 Qm de recorregut en el qual hi havia 36 persones previstes per filera.
Una persona estàtica ve a ocupar uns 50 centímetres quadrats. Alguns faran més  altres menys. Això vol dir unes dues persones per metre quadrat.
L’amplada de la calçada central de la diagonal és d’uns 15 metres on s’havien d’encabir a 36 persones, la qual cosa vol dir que toca a 0,40 metres quadrats per persona. Més restrictiu que en el cas dels 0,5 metres quadrats que dèiem.
Ara:  11.500 m de tram x 20 metres d’amplada (prenem la més ample) = 230.000 metres quadrats de superfície que s’ocupa. Si això ho dividim per 0,4 metres quadrats que ocupa una persona (sent generosos en el càlcul) ens surt una ocupació màxima de 575.000 persones.
Cal tenir en compte que hi ha trams de la Diagonal i de la Gran Via més amples (20 metres), però això el que faria és que la gent estigui més ample. També cal descomptar aquells espais on hi havia les cartells de grans dimensions.
Cal fixar-nos que a les fotografies, a les 17:14 tothom està “a lloc” i no s’observa que hagi massa gent fora de les calçades centrals.
Per tant, possiblement hagin anat els 500.000 i escaig inscrits i uns quants més fora d’inscripció, i que podríem arribar a ser unes 50 o com a molt unes 100.000 persones més, però no passaríem de les 700.000 aproximadament. (personalment em coincideix amb la Via Catalana de 2013 –Cadena humana)

Anem ara als nombres de les darreres eleccions al Parlament autonòmic que és com li hem de dir...
Sobre un cens d’uns 5,4 milions de persones, només van votar 3,66 milions - 67,7% (una de les vegades que més es va votar, si no la que més).
Si comptem com a vot independentista el de CIU, ERC i CUP tenint ben clar que no tot el vot de CIU ho és, i obviem el vot d’Iniciativa i PSC tenint també ben clar que molt d’aquest vot és independentista, tenim que només un 1,78 milions serien de vot independentista (compensant), la qual cosa, fent números grossos vindria a ser un 30% d’independentisme pur, del qual només es manifesta un 40% (700.000 persones) d’aquest presumible 30% de vot independentista pur.
El vot unionista pur no passa del 20% ni en el millor de tots els casos.
L’anàlisi de tot plegat és el següent:
30% d’independentisme pur i 20 % d’unionisme pur. Queda aproximadament un 50% de gent indefinida.
D’aquest  50% podem treure un 20% que no votarà segur. Així es comenta per a la votació que es farà a Escòcia el proper dia 18 de setembre i es demostra a tots els processos electorals genèricament.
Queda per tant un 30% que sí que votarà fins fer arribar el percentatge a la vora del 80%.
Un 10 o un 15% d’aquest 30% restant votarà unionisme, perquè és gent que genèricament no vota mai les autonòmiques per principis espanyolistes i si ho fa a les generals de l’estat espanyol, fent pujar el llistó unionista fins un 30-35% del vot.
La resta d’aquell 30% és un 15-20% que no es manifesta de moment i que són els indecisos i que faran decantar la balança.
Per tant 30-35% de vot unionista clar vers 30% de sobiranisme pur amb un 15-20% per decidir-se, del qual molt probablement ja hi deu d’haver un decalatge d’un 10% decantat cap el sobiranisme estimativament, però caldrà veure si posen la butlleta en una urna o els tremolarà el pols...
Tot plegat, a mi se’m fa molt difícil pensar que guanyarem amb aquests números, i tot podria ser que vingués donat per aquesta febre que ens venen els polítics a la seva conveniència conforme hi ha dos milions de manifestants a una manifestació comptades sense cap criteri científic, provocant certa eufòria i un núvol com els que s’acostumen a crear a Twitter.
Caldria fer una reflexió i potser endarrerir la data de la consulta per tres motius: un per donar aire al govern espanyol que està en un atzucac, una altre per a poder fer campanya del SI per poder informar la població, que no se n’ha fet, i la tercera per guanyar més recolzament internacional. Sóc conscient de les penúries que pateix el país, però també ho tenim molt a prop i cal no equivocar-nos. Potser, podem esperar mig any més...

És una opinió que segur que molts no compartiran, però ho veig com ho escric, i em fa “por” arribar a votar i perdre. Podríem perdre aquesta oportunitat tan bona i haver d’esperar 30 anys més. Em nego, ara no, ara no ens podem permetre l’error de perdre. Seria terrible el retrocés que patiríem.

dilluns, 6 de gener del 2014

ANEM GUANYANT TERRENY...

Quina gràcia... Avui he vist com un persona que es manifestava “espanyol de pro” fa cosa d’uns 25 anys més o menys, ara comparteix l’espai amb l’estelada penjada de la balconada a casa d’una familiar molt directe. Ah! però a més a més també va anar a la mani de l’onze de setembre de 2012 per demanar directament la independència de Catalunya, crec que sense saber però de què anava la mani. Però com que tothom hi anava... Segur que votarà SI-SI, és a dir independència. Només però, impulsat per les circumstàncies que l’envolten, com que no té massa criteri...

La meva sogra, convergent recalcitrant de l’època pujoliana i que no pot veure de cap de les maneres en Mas perquè no sé què... Diu que votarà SI-SI i ho té claríssim. Fa uns anys no era gens independentista, és més, em tenia mania perquè llavors jo era indepe i es clar, aleshores estava mal vist. 

El sogre, franquista de convenciment i que té molt clara la idea d’Espanya votarà independència, bàsicament perquè la sogra li posarà el vot al sobre i ell no dirà res. És gran i no se n’entera massa, però tampoc no en diria res perquè la sogra és qui é la paella pel mànec i domina la situació.

Un altre cas: el cas d’un amic que és molt espanyol, com tota la seva família. El seu sogre, un home gran, ja ha dit que ell no vol ser espanyol d’aquesta manera, trencant així l’esquema de tota la família de procedència andalusa i de tradició espanyolista i que mai, per cert, s’havia plantejat una cosa com aquesta. Es tracta d’un home andalús que va venir del poble fa molts anys i que és molt del Barça. Ell, que viu bastant al marge de la dona i els fills, diu que “tururut viola”, que ell votarà independència. D’aquesta manera la família ha quedat en fóra de joc i els ha creat un dubte important. Ves que no acabin tots canviant de parer... Queda encara la meva aportació per acabar de reblar el clau i convèncer-los.

El darrer cas que he descobert aquest Nadal és el d’un nen de dotze anys, fill d’una família en la qual el pare és prou unionista i la mare més aviat d'un caire català moderat. El nen va decidir comprar-se una samarreta amb l’estelada. La sensació que vaig percebre va ser que és la conseqüència directa d’una moda imposada i que el noi no sap ben bé el que s’hi cou, encara que cada vegada ho interioritza més i fa que se li desperti el sentiment de pertinença que no sabia que tenia a dintre. De fet, aquest nano té una samarreta de la selección española de futbol perquè el seu entorn a l’escola li feien veure que eren els millors, però noi ara... Ara té un problema perquè li agrada la samarreta amb l’estelada.

Quan li comento: “...aquest estiu quan vagis al poble (la manxa) ves en compte amb la samarreta...” em respon de manera ràpida i directa que no li fa cap por!  Em ve a dir que té molt clar el que ha de defensar. Una altre cosa serà el paper que els tocarà jugar als pares en terreny contrari...

dilluns, 9 de setembre del 2013

EL CAMÍ DE LA LLIBERTAT

Els que som independentistes convençuts des de sempre, ara mateix com aquell que diu estem enlluernats. Feia molts anys que somiàvem arribar a un moment com aquest en el qual el tema és al carrer amb absoluta normalitat i amb el govern espanyol que n’està al cas i jo fins i tot diria que un xic espantat. Ho tenim a tocar!

No malpenseu, no discrimino per pedigrí, al contrari, són benvingudes totes les persones per a sumar, per a fer camí plegats i donar així visions diferents i pluralitat en el concepte de país. Benvinguts per tant. Tots som al mateix vaixell i necessitem moltes mans per a remar ben fort.

Però no serà fàcil. Per això és tan important la VIA CATALANA de dimecres dia 11 de setembre.  Amb la Via no aconseguirem res, s’acabarà, marxarem cap a casa i llestos, i a esperar el ressò internacional que pugui tenir.

De tota manera, aquests darrers dies el Conseller Santi Vila de Territori i Sostenibilitat parlava de la realitat històrica inqüestionable com és el fet de formar part d’una dualitat, la qual cosa facilitarà molt poder entendre el concepte Castella - Catalunya, segur, a nivell internacional. El Conseller Mascarell de la Conselleria de Cultura parlava també d’anomalia històrica.

Sigui com sigui, el poble només podem fer que accions pacífiques per a ser vistos i escoltats al món. Això si, no només una a l’any. Petits gestos com les cadenes arreu del món, o d’esportistes, o altres ens ajuden molt. Per exemple la cadena de Blogs.

El “crack” definitiu rau en l’acceptació del referèndum vinculant per part del govern espanyol. Sembla impossible, però hauran de cedir als ulls de la comunitat internacional. Són en un moment molt feble i s’ha vist recentment amb la decisió del COI de no concedir l’olimpíada 2020 a Madrid, més per un tema de depressió de la imatge d’espanya que per altra cosa.

Atenent a aquest moment històric, tinc la intenció d’anar escrivint a partir d’ara tots aquells esdeveniments més importants que es succeeixen, a mode de diari encara que el format no seria del dia a dia. Els aniré penjant al Blog.


Aquest escrit és el número 282 de la cadena Blog-Via cap a la independència i està enllaçat amb el blog 283 de l'Adriana Llongarriu: "La vella xiruca"  Fes click al link per a enllaçar http://itinerariscompartits.blogspot.com.es

diumenge, 11 d’agost del 2013

VICTUS

Doncs si, ja he llegit VICTUS de l’Albert Sánchez Piñol, i no, no m’ha deixat indiferent (no patiu que no explicaré res).

Amb un percentatge molt elevat de veritat i un xic de ficció et trasllada en el temps de tal manera que t’hi sents immers, aconseguint que et plantegis moltes coses.

No sóc persona de meditar i qüestionar-me el perquè de moltes coses que avui ens envolten. No viuríem. Però noi, en aquest cas t’arriba al moll de l’os.


Seguiré el dia a dia treballant pel meu país, però ja res no serà el mateix. Com va dir algú: com pot ser que la vida continuï com si res després de morir tanta i tanta de la nostra gent? Que la vida no s’aturi en aquest punt?

No podem estar pendents de la gent que no és d’aquí i no se’n sent, per allò del “...no fos cas...”. Hem de treballar per nosaltres, que som pocs però convençuts, i és casa nostra. I de ben segur ho aconseguirem!

dilluns, 24 de setembre del 2012

LA DIADA DE 2012


La Diada Nacional de Catalunya celebrada a Barcelona, amb catalans vinguts de tots els racons del país, va ser un acte on, entre sis-centes mil i un milió i mig del poble de Catalunya es va manifestar per la independència. Era pont, feia dia de platja i molta gent no va poder venir, però tot i així va ser apoteòsic.

Catalunya camina. La relació amb Espanya és cada vegada més i més tensa i cada vegada més hi ha nervis, però és cert que ells no recapaciten i es fa difícil pensar que un dels dos països recularà del seu camí emprés.

El govern espanyol vol mostrar-se fort, segur i inflexible, però ja comença a mostrar signes de dubtes davant la seguretat que mostra el poble català i el seu govern. A més a més hi ha dubtes en alguns partits catalans com el PSC que semblava posicionat clarament però que té corrents interns diversos.

Els militars comencen a reaccionar, el feixisme comença a moure's i qui es fa dir intel·lectual, cosa de la que en alguns casos està sota seriosa sospita, ja comença a treballar.

A Catalunya, gent de tots els colors està amb la majoria. Hi ha il·lusió, dubtes, esperança. Però es vol anar a una passi el que passi, i això dóna força i seguretat. 

Com diu l'Assemblea Nacional Catalana, Catalunya serà el que la seva gent vulgui que sigui. Europa i el món n'estan expectants.

divendres, 3 d’agost del 2012

QUÈ PODEM FER?

Havia decidit que aquell era el moment. Sentia que ho havia de fer. Es va posar a córrer sense saber massa perquè però el seu cos li ho demanava. Només sabia que tothom el miraria en aquell moment precís, però això no el preocupava, si més no, no en aquell moment. Sabia però que les  repercusions després serien molt i molt dures.

En Miquel, es un jove impetuós del barri. Tothom el coneix. La seva il·lusió, empenta, imaginació, explosivitat, rauxa, extraversió i fe, fan que quan hom el veu a venir, ja se n’esperi alguna de nova.

El seu afany, entre altres coses, és el seu país. Ell sap que aquest és un país que s’ha d’anar reiventant a sí mateix, que necessita de la seva gent constantment perquè la flama de la identitat i de l’estima no s’apagui.

Tip de coses inútils, de coses en les que sempre ha intervingut però que mai no han acabat de tenir el ressó que calia per augmentar l’estima i la motivació de la nostra gent, en Miquel havia decidit que havia de fer alguna cosa més.

Com que era un noi intel·ligent, sabia que el ressó no hauria de ser interpretat com una malifeta, si no més aviat una incidència simpàtica, extravagant per a cridar l’atenció i molt,  molt fóra de lloc.

En Miquel, després de rumiar-s’ho molt, havia decidit entrar a la Catedral de Barcelona el dia de Corpus, en plena misa, i posar-li a la Mare de Déu de Montserrat, que hi ha al retaule, una senyera estelada per mantellina. Després demanaria davant de tothom, que si us plau no se la tragueren fins que el país, el seu país i també el de la Mare de Déu, fos ben lliure. Després en Miquel marxaria tot cantant amb veu molt forta i estrident la Gallineta d’en Lluís Llach. Just el dia que es fa ballar l’ou al claustre.

En Miquel sabia que aquella acció, més que no pas violència, imposava moltes condicions sense imposar-ne cap.

Havia obligat a l’esglesia catalana a implicar-se amb una bandera. Havia aconseguit el simbolísme de la protecció de la Mare de Déu per al nostre país, en tot el procés. Havia aconseguit la implicació directa de tots els feligresos, i a més a més, havia aconseguit el més important: fer un pas de debó. Definitiu potser. O al menys ho havia intentat.

- En homenatge a les tres noies russes detingudes a Moscou per fer una acció de protesta contra l’absolutisme practicat pel govern Putin, cantant en una esglesia catòlica música punk.

dimecres, 16 de maig del 2012

ELS INDIGNATS

La data del primer aniversari del moviment dels indignats no la puc deixar passar sense fer-ne una petita reflexió.

Aquest moviment sorgeix a les xarxes socials arribant al seu moment més àlgit el dia 15 de maig on la màxima indignació de les persones provoca que, prèviament concertades, surtin al carrer per a manifestar el seu posicionament en contra de l'anterior govern Zapatero i en contra de tots els estralls que està causant aquesta anomenada "crisi del deute". El moviment té el recolzament i la simpatia de tota la ciutadania perquè serveix per a treure al carrer el descontentament  de tothom per tot el que està succeint.

Es donen certes circunstàncies en aquest moviment, com és el fet que ja en aquell moment es detecta que hi ha una falta greu de lideratge malgrat les proclames als quatre vents que no es vol un lideratge marcat i que es vol un moviment purament assembleari. Aquest aspecte provoca tantes assemblees que arriben a avorrir i acaben per treure un decàleg que no té massa ressò. Sí per la premsa, però no mediàtic per a la ciutadania.

Aquest moviment en canvi, sí té immediat ressò internacional. Arreu es produeix l'efecte simpatia, però no va més enllà. Segueix sense una directriu clara i sense un líder carismàtic. Tampoc no existeix la intel·ligència immediata per a poder donar-li un nom que l'identifiqui, de tal manera que es queda amb el nom més simple, el dels indignats, cosa que demostra certa inoperància. Sembla que se'ls hagi atorgat el nom més residual, el que utilitzen els mateixos mitjans per a definir la seva actitud. Indignats ho som tots. A més, a mida que va passant el temps sembla que finalment aquest moviment es va desdibuixant, diríem que es desvirtua mantenint l'esperit però no la forma. Recordem algunes imatges dels acampats a Barcelona a la Plaça de Catalunya una mica fora de lloc.

Avui, el dia del primer aniversari fa tota l'impressió que el moviment ha retornat una mica obligat i no pas perquè hagi de publicitar l’activitat realitzada al llarg de tot aquest any. És per això que no sembla que hagi d'anar massa lluny tot i no acabar de morir del tot.

Es dóna la circumstància curiosa, sota el meu punt de vista, que aquest moviment ignora del tot la resta de moviments, entre ells els sobiranistes, que encaixarien en moltes coses amb les que s’indigna aquest moviment, i no parlo del sobiranisme orquestrat, si no de l'espontani, d’aquelles persones que amb un sentiment independentista també se senten indignats, i podent aprofitar aquest impuls no ho fan perquè aquest moviment no se’l senten seu. Els indignats sempre han estat associats a la plaça del Sol de Madrid i han tingut curiosament un esperit molt espanyolista, o si més no gens català, o molt poc. Quina casualitat que naixès en l'etapa Zapatero i prenés aquest caire tan distant amb la nostra identitat.

El Govern català és l'únic què, malgrat les dificultats, s'ha posat les piles i planteja com a solucions el pacte fiscal o fins i tot la plena sobirania. Què n'és d’estrany que aquest moviment vagi per altra banda, no? I que tampoc hagi aconseguit res tangible, ni hagi plantejat una solució alternativa de país. Ara, soroll, molt.

diumenge, 11 de març del 2012

La fidelíssima

La singularitat del nord de Catalunya, específicament anomenada Catalunya del nord, fa que quan travessem la línia fronterera tinguem el sentiment de ser a França. És cert, i no. A Catalunya del nord es parla molt majoritàriament la llengua francesa i hi ha molt poca gent que parli en català. De fet hi ha pocs catalans perquè hi ha molta immigració de persones jubilades del mateix estat francès. A part, el català que es parla és perquè ha perdurat durant tres segles en l’àmbit familiar i no tant perquè s’hagi après i s’utilitzi en el dia a dia.

Quan hi anem els del sud i mostrem certa fluïdesa amb un vocabulari farcit de paraules castellanes, els crea un complex que fa que s’expressin en la llengua que millor coneixen, el francès, i com que a nosaltres quan hi anem ens fa gràcia de parlar en francès i per a més desgràcia per a la llengua, si no ens entenen els parlem en castellà, es crea un distanciament que en realitat no existeix.

Quan parlem de Catalunya tendim a deixar-nos aquesta part que és ben nostra i que precisament és el bressol del nostre país. L’any 1350 el rei Pere el Cerimoniós va convocar les Corts a Perpinyà on apareix per primera vegada i de forma explícita la denominació de Principat de Catalunya (Catalunya ja existia des del segle IX). Una part de Catalunya que precisament cap rei no va cedir a ningú com va passar els regnes de València o Mallorca. Perpinyà va ser defensada de les tropes del rei Lluís XI de França per l’exèrcit català del Rei Joan II (el Sense Fe), precisament perquè el rei català se l’havia empenyorat abans. Perpinyà va suportar durant vuit mesos el setge ferotge de l’exèrcit francès ja que el rei Lluís entenia que aquesta plaça li pertanyia. El Rei Joan II finalment, després del patiment va ordenar a la ciutat de rendir-se al rei de França. Tot i així després de la ocupació encara hi va haver revoltes del perpinyanesos contra els ocupants. Arran del greu patiment sofert, fam, malalties, morts... el Rei Joan II li va atorgar el títol de “la Fidelíssima vila de Perpinyà”.

Volia fer aquesta reflexió perquè molt poca gent coneix la singularitat d’aquell territori que és català i on hi viu molta gent que és catalana. La llengua a la Catalunya del nord es troba en hores baixes, però hi ha un sentiment espontani per part de la població civil, com fem els del sud, de voler sobreviure a tot plegat. Per això es fa el lipdup per la llengua el proper dia 31 de març amb la intenció de fer rècord mundial, es fan classes de català per a la gent gran, es fa el dictat popular, i es fan esforços per mantenir amb poques subvencions l’escola catalana La Bressola, malgrat que aquesta mateixa setmana se n’ha tancat una a Càldegues, la Cerdanya. De les set que n’hi havia ja només en queden sis. Però ara, cosa que abans no s’havia plantejat, es demana la implicació de l’administració francesa per a la subvenció d’aquestes escoles per part de l’estat francès, cosa que demostra que alguna cosa belluga en el tema de la llengua i per tant identitari.

Quan anem al nord de Catalunya recordem-nos que allà es parla en català malgrat ser en una administració diferent, la francesa, i tenir molta immigració. Tinguem un respecte pels qui han fet l’esforç de conservar-la, parlem-los en català i de ben segur que ho agrairan. Ah, i també hi ha moviment sobiranista.

dimarts, 17 de gener del 2012

EL CRACK DEL SEGLE XXI


És un nen. Té cara d’entremaliat. Quan el veus i li mires els ulls fa una expressió que sembla que no hagi pas trencat mai cap plat. Té la mirada perduda, aspecte d’innocent, despistat, sembla que viu en un lloc paradisíac. Té un posat de somiador despert. Mai no diries en què es converteix quan la té al peu.

Físicament és petit, amb les cames curtes i molt musculoses. Més aviat d’aspecte cepat tirant a normal, no té precisament una estampa d’atleta estilitzat. De zancada curta i ràpida i de poca cintura aparent.

Canvia el ritme, abaixa el cap, se l’endu sobrat i se n’hi va tot dret. De vegades la passa i llavors sembla com que no hi sigui, deambula pel camp. Al cap hi està dibuixant una nova jugada en funció del que veu en els rivals. Quan ja l’ha pensat, llavors és inparable. No es pot preveure el que farà. Ha vist l’espai, la cara de por del rival i les ajudes dels seus companys. Només són dècimes de segon, però ja en té prou. A més a més té la capacitat d’inventar quan està jugant a moltes revolucions.

Ha millorat el remat de cap, la pilota aturada, el treball i els ajuts en equip i la mobilitat per les diferents zones del camp. Però té encara coses a aprendre i ell ho sap. La seva humilitat és el més gran i sap perfectament en quin moment es troba de tot plegat. Per molt que sembli impossible, només ell sap que encara pot millorar.

Té canvi de ritme, cintura, un guant al peu esquerra i un toc privilegiat a la cama feble, la dreta. Un privilegi de visió de joc veloç en curt, imaginació i inventiva en temps real. Té toc amb l’exterior i l’interior dels dos peus, potència de xut, canvi de ritme, dribling... però sobre tot té gol. Molt gol.

Té la capacitat de dur la pilota completament enganxada als dos peus. Se’n pot anar d’un, de dos, de tres...i de fins a tot l’equip si l’entren d’un en un, de dos en dos i fins i tot de tres en tres.  Quan agafa la pilota a la línia de mitjos de l’equip rival, encara la portaria contraria com si tingués un imant. Els jugadors contraris, tot i saber que difícilment la deixarà anar, miren d’aturar-lo amb més o menys èxit.

La condueix tant amb l’esquerra com amb la dreta i amb la mateixa capacitat de dur-la enganxada, i quan menys s’ho espera ningú, zas! un xut fortíssim on no arriba el porter, ajustada al pal per baix o per dalt. A pilota parada és un mestre. Quan cal a més a més es carrega l’equip a l’esquena i tira d’ell. Agafa la responsabilitat necessària per anar a barraca si el partit és important i s’escapa. En aquest moment el seu instint assoleix la seva màxima expressió de dinamisme i és capaç de ferir de mort els contraris en tots els seus punts més febles fins que aconsegueix l’objectiu buscat, que no és l’altre que el gol.

Però no tot és força i potència en el xut i velocitat en el dribling. En Leo té desmarcatge i cop de cap, i una capacitat que ha copiat dels seus company més destacats com en Xavi i don Andrés: un toc suau i subtil quan cal per empènyer-la al fons de la porteria. Cap al camí de la glòria que diria en Serrat.

Una de les coses que ha fet l’entrenador Pep Guardiola és fer jugar l’equip sense una referència a dalt, sense davanter centre, una figura imprescindible en el futbol de sempre però no en aquest Barça. Això ha beneficiat el fet que en Leo Messi pugui aparèixer i desaparèixer en el lloc on fa més mal i d’aquesta manera tornar bojos els defenses rivals. A qui han de marcar si no hi ha ningú a la zona? i en tot cas si hi ha algú és ni més ni menys que en Leo, que a sobre apareix i desapareix. Déu n’hi do! Tot plegat fa que els Hat-Tricks caiguin un darrera l’altre. Ja en du un grapat i molts més que en farà! A més a més té el do de ser on ha de ser quan hi ha de ser, cosa que fa què acabi definitivament amb qualsevol possibilitat dels defenses contraris..

A un jugador se li demana gol i en Leo el té, però a més a més té tota la resta que ha de tenir el millor crack del món: tècnica, visió de joc, posicionament, intel·ligència amb i sense pilota, cintura, toc, canvi de ritme, rapidesa, cop de cap, potència i col·locació de xut...

Leo Messi té el mateix que tenia qui per a mi ha estat el jugador més complert de la història del futbol: Johan Cruyff. Té la seva intel·ligència dintre del camp, una cintura demolidora, el canvi de ritme definitiu, la seva capacitat d’imaginar, el dribling i la tècnica del toc de pilota amb els dos peus. Hi ha una diferència però crucial i molt important com és el lideratge. Johan era el gran líder al terreny de joc i fora, cosa que ara com ara no té Leonel a dintre del camp, però en això Leo demostra que és millor no tenir el lideratge de l’equip per a ser-ne el crack. El lideratge despista el crack de la seva funció principal que és la de jugar a futbol, i aquí Leo ens dona una lliçó a tots. El seu lideratge es demostra en el llenguatge futbolístic: amb la pilota al peu i al camp, i en això tothom l’admira i el respecta. Vindria a ser una altre forma de lideratge en el futbol modern.

De Di Stefano no en sé res, diuen que va ser el més gran, però no hi ha imatges. No puc opinar. Igual em passa amb en Kubala, de qui
en diuen que era musculós i que en un moment donat va aportar coses noves al futbol, fins el punt de fer petit el camp de Les Corts.

Sí vaig veure Pelé. Era fort, ràpid i molt tècnic. Era una bèstia! I molt intel·ligent, Pensava ràpid i tenia la capacitat d’inventar en mil·lèsimes de segon. Pelé va innovar jugant a l’espai i sense pilota. Un crack!!!, però Messi és molt més. De Pelé se li recorden partits, com a Cruyff o a Maradona.  A Leo se li recorden tots els partits. Fins i tot els que no marca o falla un penal. Precisament per això, perquè ja és el més gran de tots els temps i quan falla és noticia.

Maradona era en Leo en petit. No de mida, si no de joc. Tenia el mateix però no ho explotava sempre. La seva improvisació al camp era una o dues o com a molt tres jugades en un partit. Leo és una explosió de jugades tot el partit a cada partit. Diego tenia, això si, detalls tècnics durant el partit, detalls de fireta com un toc molt variat de pilota, de cap etc... molt vistós però sense transcendència al resultat. Leo fa el mateix però amb transcendència en cada jugada. Diego va tenir el seu millor moment quan va jugar al Nàpols, que el va fer campió.

Cert és que Leo té els millors companys del món al seu costat, tant de caràcter com de joc, però ell en destaca per demunt dels altres i tothom ho sap! Ja té tres pilotes d’or seguides amb només 24 anys i sembla que això no acabarà aquí.

Els que hem pogut jugar a futbol amb millor o pitjor gràcia sabem que aquest ja és el millor jugador de la història del futbol. En teoria seriem nosaltres els que hauríem de tenir clar què és el que encara pot millorar més. De fet, qualsevol de nosaltres diria coses a millorar, però és que jo crec que en Leo encara no ha ensenyat totes les seves cartes. Es clar que pot millorar, però el què? Jo no tinc la capacitat de veure-ho. Potser el posicionament en el camp? Potser un major lideratge? No ho sé. Només sé que és un privilegi poder-lo gaudir cada tres dies. Moltes gràcies Leo.