Blogs germans de creació en disseny i reflexions

Agermanat amb el Blogs:
http://iphoneografia-sergi.blogspot.com/
http://reflexionsaleatories.blogspot.com

Aquest Blog també forma part de la cadena de blogs per la independència:


diumenge, 9 d’agost de 2015

ARA ÉS L’HORA, NO ENS FALLEU.

Vaig fer tot l’ensenyament en llengua castellana. Vaig viure la meva infància durant la dictadura del General. Aquella que encara avui hi ha qui diu que no n’hi havia per tant.

Tal i com el meu cognom diu, sóc fill d’immigrant perquè els meus avis van haver de venir a Barcelona a guanyar-se la vida i fugir de la fam i la misèria de la seva terra. Mon pare va venir amb set anys i ja amb onze parlava perfectament el català. Va venir amb la mare i dues germanes, sense pare.

Dit tot això, només em queda per dir que el meu pare sense renegar mai de la seva terra, que l’estimava com és lògic, no hi va voler anar mai més i quan una vegada va passar, ni s’hi va aturar, tot i que després hi va anar a portar a la seva mare -la meva àvia-.

El meu pare sempre deia: “a mi aquesta terra m’ho ha donat tot. Què vols que hi faci jo allà? Aquí hi tinc els fills, la dona, la mare, els meus nebots, les meves germanes... La meva vida”

A casa, de sempre hem parlat català i ens hem educat d’acord amb la cultura d’aquesta terra malgrat, com deia, que jo sóc fill de la dictadura. En aquells anys, segons el què parlàvem ho havíem de fer en veu baixa perquè al pis del costat, que era de lloguer, canviava sovint de propietaris i mai no sabies qui hi tenies al costat. Eren anys de desconfiança i de pors.

El meu barri tenia gent de tota mena. Hi havia molta gent catalana i molt poca d’immigrant, però en canvi el barri del costat i alhora molt proper, el Carmel, tenia moltíssima gent immigrant. Amb els nanos del barri del costat és veritat que no hi teníem massa tracte per no dir gens, però les relacions interpersonals entre barris era com ho és avui en dia, absolutament normals.

Tot el que intento exposar en aquest escrit, en el mínim de línies i amb la màxima simplicitat possible, és el fet que aquest país nostre és integrador. Aquest país l’aixequem entre tots cada dia, amb tota la il·lusió del món per a nosaltres i pels nostres fills. Per això vull adreçar-me, si puc, a aquelles persones que són immigrants, que s’han integrat al tarannà català, que senten aquest país com a seu i l’estimen, que han refet aquí la seva vida, que aquí hi tenen els seus fills, nets, joves, gendres, germans, pares. Sobre tot a aquella immigració espanyola de finals dels anys 50 als de la dècada dels 70. Immigració procedent de l’estat espanyol. Aquella que no tenia problemes de comunicació amb la llengua.

En aquest país es parla una llengua autòctona que es va saber emmotllar a la “invasió” a la qual es va veure sotmès de persones que no l’entenien, sense queixar-se, encara que també és cert que ens interessava a nosaltres. Una llengua, per cert, prohibida per la dictadura del General i encara avui qüestionada.

En aquest país hi ha molta gent que té anhels de veure el seu país lliure. Aquesta gent es va resignar sense dir res quan va veure com la gent nouvinguda ignorava aquesta vessant sota el paraigua que allò era Espanya. Ells ho deien clarament sense escrúpols mentre la resta va haver de callar i resignar-se. Al capdavall era veritat.

En aquest país mai no s’ha negat a ningú res per la seva qualitat de persona nouvinguda. Aquell que ha volgut, s’hi ha integrat bé. Qui no ha volgut o no li ha interessat, no s’ha integrat, només viu en aquesta terra esperant les vacances o la jubilació per marxar al seu poble. Absolutament respectable, evidentment!

Ara aquesta terra, que els va donar la oportunitat de tirar endavant i d’integrar-los, els necessita. Perquè en són probablement la clau del moment en el qual vivim, juntament amb nosaltres mateixos.

Ells, que són persones valentes, que van ser capaços deixar-ho tot per venir cap aquí. Que van confiar en aquesta terra i la seva gent i les possibilitats que els podia oferir en el pitjor moment de les seves vides. Ells, a qui també aquesta terra els deu molt, perquè sí, és clar que sí, ells també van ajudar a aixecar aquest país. Ara ells no poden dubtar! Gairebé crec que tenen l’obligació moral d’agrair el que aquesta terra els va donar. Dic crec perquè evidentment cadascú ha de fer el que el sembli que ha de fer.

La llibertat de Catalunya és veritat que és una necessitat per motius econòmics i de qualitat de vida. Ens trobem en un moment en el qual Europa té seriosos problemes i Espanya corre el risc de quedar a la cua de la Unió Europea en dependència absoluta, econòmicament parlant, dels països forts com Alemanya o França. Catalunya té doncs a més a més la oportunitat de ser capdavantera a Europa i desempallegar-se d’un llast important que fa tres-cents anys que dura.

Però Catalunya també té un anhel de llibertat que ve donat per la seva cultura, per la seva història i per la seva llengua i tradicions. Catalunya tard o d’hora serà el que va deixar de ser, però això si, per la via tranquil·la, serena, reflexiva i democràtica. Fent gal·la del nostre seny i amb un somriure, que mai no hem perdut. I ho serà també per una dignitat que tampoc mai no ha perdut.

Només vull acabar dient que no tinguem por. Que junts farem el camí que millor sabem fer, sent un país amic de tothom, modern, dinàmic, viu i amb aires de pau, de llibertat i de respecte per a les persones.

Però ara no ens falleu. Si us plau.







1 comentari:

  1. Ha estat i és la forma, que utilitzen els governs per controlar a la ciutadania, el deute i l'espasa, per mitjà dels quals, s'assegura l'ordre establert i la retallada dels caps que poguessin emergir i per tant entorpir la tasca dels mandataris, juntament amb la governabilitat estable i pacífica.

          D'altra banda, quan es té el control absolut de les masses i tot sembla que està en calma, pot aparèixer i de fet així succeeix, que la cobdícia humana, juntament amb les ànsies de poder, trapasan la línia vermella establerta i apareix la corrupció al costat on precisament es deu controlar i preservar.

          I és quan això passa, que la ciutadania perd el respecte, la tolerància, el ordre i la confiança dipositada prèviament en el govern executor.

          Tots aquests fets, no fan mes que crear dubtes i minvar les idees fins ara latents. Tot això, no varia gens ni mica el meu sentiment i amor per la terra on m'he criat (Catalunya), la qual defensaré sempre, de qualsevol crítica, insults i agressions, però si em fa dubtar i molt dels seus dirigents.

           Per no sentir-me traït per les corrupteles dels nostres propis governants, (un corrupte és igual és a Espanya que a Catalunya), encara que a Catalunya, em fa més mal i si anem a votar per un país lliure, fem també que neixi net, que no ens dominin amb el deute i l'espasa a casa nostra, per això penso que els nostres polítics tenen fins al 22 se setembre, per explicar totes aquestes cosetes i aquests dubtes .Si és així que comptin amb mi.

    ResponElimina