Blogs germans de creació en disseny i reflexions

Agermanat amb el Blogs:
http://iphoneografia-sergi.blogspot.com/
http://reflexionsaleatories.blogspot.com

Aquest Blog també forma part de la cadena de blogs per la independència:


divendres, 3 d’agost de 2012

QUÈ PODEM FER?

Havia decidit que aquell era el moment. Sentia que ho havia de fer. Es va posar a córrer sense saber massa perquè però el seu cos li ho demanava. Només sabia que tothom el miraria en aquell moment precís, però això no el preocupava, si més no, no en aquell moment. Sabia però que les  repercusions després serien molt i molt dures.

En Miquel, es un jove impetuós del barri. Tothom el coneix. La seva il·lusió, empenta, imaginació, explosivitat, rauxa, extraversió i fe, fan que quan hom el veu a venir, ja se n’esperi alguna de nova.

El seu afany, entre altres coses, és el seu país. Ell sap que aquest és un país que s’ha d’anar reiventant a sí mateix, que necessita de la seva gent constantment perquè la flama de la identitat i de l’estima no s’apagui.

Tip de coses inútils, de coses en les que sempre ha intervingut però que mai no han acabat de tenir el ressó que calia per augmentar l’estima i la motivació de la nostra gent, en Miquel havia decidit que havia de fer alguna cosa més.

Com que era un noi intel·ligent, sabia que el ressó no hauria de ser interpretat com una malifeta, si no més aviat una incidència simpàtica, extravagant per a cridar l’atenció i molt,  molt fóra de lloc.

En Miquel, després de rumiar-s’ho molt, havia decidit entrar a la Catedral de Barcelona el dia de Corpus, en plena misa, i posar-li a la Mare de Déu de Montserrat, que hi ha al retaule, una senyera estelada per mantellina. Després demanaria davant de tothom, que si us plau no se la tragueren fins que el país, el seu país i també el de la Mare de Déu, fos ben lliure. Després en Miquel marxaria tot cantant amb veu molt forta i estrident la Gallineta d’en Lluís Llach. Just el dia que es fa ballar l’ou al claustre.

En Miquel sabia que aquella acció, més que no pas violència, imposava moltes condicions sense imposar-ne cap.

Havia obligat a l’esglesia catalana a implicar-se amb una bandera. Havia aconseguit el simbolísme de la protecció de la Mare de Déu per al nostre país, en tot el procés. Havia aconseguit la implicació directa de tots els feligresos, i a més a més, havia aconseguit el més important: fer un pas de debó. Definitiu potser. O al menys ho havia intentat.

- En homenatge a les tres noies russes detingudes a Moscou per fer una acció de protesta contra l’absolutisme practicat pel govern Putin, cantant en una esglesia catòlica música punk.

2 comentaris:

  1. Molt ben trobat! Un bon moment per petits gestos valents i per explicar-ho a tothom per quan arribi el moment decissiu. No llencem mai la tovallola!

    ResponElimina
  2. Molt bé per Miguel, aquests són els petits gestos, però grans accions que calen per seguir indicant a tothom, que no ens agrada ser objecte de manipulació de ningú. Encara que totes aquestes plausibles actuacions, no es veurien de la mateixa manera, si ja fóssim un país independent com ara Andorra.

    Espanya ja és democràtica i europea, però tan adversa a la diversitat com
    sempre, no es concep com plurinacional sinó com unitària, i percep als 'diferents' no com un actiu a promoure sinó com una molèstia a eliminar. Proclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actua que Catalunya és d'Espanya. Una possessió.
    A Catalunya només li queda una sortida, la independència.

    ResponElimina