Amb
el meu hàbit adquirit de ben petit de mirar de no fer allò que tothom fa només
perquè si, puc dir que em vaig aficionar a seguir un club de futbol d’aquells
que avui en dia en podríem dir dels de “segona fila".
Era
cap allà els anys 70, aleshores feien un partit de la Primera Divisió per la
televisió cada diumenge a les 7 de les tarda, en blanc i negre. Aquell dia vam
anar a veure’l a casa dels meus tiets. Feien el Sabadell i recordo que era el
darrer partit de lliga, o un dels darrers perquè mai no he trobat el sentit d’aquell
partit.
A
casa, tots érem del Barça i no sé per quina raó tots animàvem desmesuradament el
Sabadell, que crec recordar que jugava amb l’Atlètic de Madrid. Tothom anava
amb el Sabadell perquè si guanyava afavoriria al Barça per guanyar aquella
lliga.
Aquella
cridòria em va despertar el meu sentit de valorar qui era aquell Sabadell. Jo
llavors deuria tenir uns 8 o 9 anys, capacitat suficient per pensar que aquell
era un altre equip català. No era ni el Barça ni l’Espanyol. Era el Sabadell!
Des
de llavors soc del Centre d’Esports Sabadell, tot i ser del Barça, perquè jo
vivia a Barcelona i Sabadell em queia prou lluny i en aquells anys no era fàcil
desplaçar-s’hi, tot i que ara ho sembli, i tot i que els Ferrocarrils Catalans
-FFCC, com se li deia abans, ja existien, mentalment no se m’hi havia perdut
res... Fins que per a aquelles coses de
la vida, als 18 anys vaig començar a sortir amb una noieta de Terrassa que avui
és la meva dona. En aquell moment, per a mi anar a Terrassa se’m va convertir
en una plaça molt propera. I estimada!
He
seguit el Sabadell tota la meva vida. De lluny, en la distància, cert, però
molt a prop en l’estima. Mai no tinc res
contra ningú, i també, com es lògic li tinc una certa estima al Terrassa perquè
hi tinc molts amics i amigues. També és clar, soc del Barça rematat, però per
sobre de tots està el meu Sabadell.
Patiments,
emocions, decepcions, alegries... és això el meu club i així entenc el futbol.
No es pot ser gran sempre, unes vagades es pateix i unes altres es gaudeix. No
tenim un rival fix, com li passa al Barça amb el Madrid. Nosaltres fem la
nostra i els nostre rivals són amics, com en el rugbi, anem fent amics per allà
on passem, cosa que fa que el nostre club sigui un dels clubs més apreciats i
respectats a la lliga espanyola.
Vam
ser el primer club que ens vam deixar marcar un gol en partit oficial perquè havíem
marcat un gol amb un jugador contrari lesionat sense haver-nos adonat de la circumstància.
Pocs equips ho poden dir el mateix...
Un
Club estimat a Catalunya perquè quan a la lliga 86-87 va caler anar a recolzar
l’equip perquè Osasuna havia reclamat una alineació indeguda, tot el país va
respondre a aquella injustícia i la Creu Alta va quedar petita. Va venir gent d’arreu
del país, i això, no té preu.
Finalment,
em vaig fer soci a 2a divisió la temporada 2012-2013, tot i que sempre el vaig
seguir, també anant sovint a l’estadi. Que perquè vaig trigar tant? No ho sé, però ara me n’adono que ho hauria d’haver
fet abans. M’agrada el futbol! El que sigui, però m’agrada, i ara per fi tinc
temps perquè els meus fills, que també són socis, ja són grans.
Ara
vaig al camp cada setmana. No em perdo cap partit, però sempre haig de dir que
és gràcies a la meva parella que s’ha quedat amb el meu fill petit quan ha
calgut i ara, de grans, gairebé m’hi envia... És broma!
Aquest any hem tornat a pujar a segona divisió, però el més important és que hi ha
projecte, criteri, directiva, direcció esportiva i una cosa molt important:
Club! Quan dic Club, estic dient que aquest Club és una família de jugadors, directius,
treballadors i... afició. El millor que té aquest Club sens dubte, i si no,
busqueu un partit a fora de casa on no hi hagi un, ni que sigui un, seguidor del
Sabadell amb la bandera o la samarreta.
El
Play-off, com sabeu ha estat excepcional en plena pandèmia de Corona-virus,
sense públic, però hem guanyat tres partits i hem pujat!
Avui,
a l’hora en que escric aquestes línies, estic assegut, cansat, perquè aquest matí a les
6 hem anat a la Creu Alta amb el meu fill gran. Al Temple! Caminant des de Sant
Cugat perquè ell m'ho havia demanat si pujàvem a Segona. Cinc! Cinc hores de
camí i 22,650 quilòmetres. Però ho hem fet.
La propera? Ja ho veurem, però
segur que serem més gent. Potser si salvem la categoria...
Per
acabar vull fer una referència especial per a en Bransu, el nostre estimat
referent al Club, el nostre utiller. Per a mi, el millor del món i reconegut
per tots els nostres futbolistes que han passat pel club durant tots els anys
que porta.
En
Bransu és educat, cordial, obert, sensible, atent, molt eficient... i molt estimat. És el nostre Bransu, i no n'hi
ha cap altre millor.
Només
una cosa, avui l’hem vist treballant a l’estadi tot sol, amb el seu fill,
ensenyant-li l’ofici segurament. La seva reacció, més enllà de oferir fer-nos
la foto a la gespa, ha sigut: teniu aigua? Necessiteu res?
És
això el Sabadell. Una família. ...De futbol!
Visca
el CE Sabadell!
