Blogs germans de creació en disseny i reflexions

Agermanat amb el Blogs:
http://iphoneografia-sergi.blogspot.com/
http://reflexionsaleatories.blogspot.com

Aquest Blog també forma part de la cadena de blogs per la independència:


dilluns, 24 de setembre del 2012

LA DIADA DE 2012


La Diada Nacional de Catalunya celebrada a Barcelona, amb catalans vinguts de tots els racons del país, va ser un acte on, entre sis-centes mil i un milió i mig del poble de Catalunya es va manifestar per la independència. Era pont, feia dia de platja i molta gent no va poder venir, però tot i així va ser apoteòsic.

Catalunya camina. La relació amb Espanya és cada vegada més i més tensa i cada vegada més hi ha nervis, però és cert que ells no recapaciten i es fa difícil pensar que un dels dos països recularà del seu camí emprés.

El govern espanyol vol mostrar-se fort, segur i inflexible, però ja comença a mostrar signes de dubtes davant la seguretat que mostra el poble català i el seu govern. A més a més hi ha dubtes en alguns partits catalans com el PSC que semblava posicionat clarament però que té corrents interns diversos.

Els militars comencen a reaccionar, el feixisme comença a moure's i qui es fa dir intel·lectual, cosa de la que en alguns casos està sota seriosa sospita, ja comença a treballar.

A Catalunya, gent de tots els colors està amb la majoria. Hi ha il·lusió, dubtes, esperança. Però es vol anar a una passi el que passi, i això dóna força i seguretat. 

Com diu l'Assemblea Nacional Catalana, Catalunya serà el que la seva gent vulgui que sigui. Europa i el món n'estan expectants.

divendres, 3 d’agost del 2012

QUÈ PODEM FER?

Havia decidit que aquell era el moment. Sentia que ho havia de fer. Es va posar a córrer sense saber massa perquè però el seu cos li ho demanava. Només sabia que tothom el miraria en aquell moment precís, però això no el preocupava, si més no, no en aquell moment. Sabia però que les  repercusions després serien molt i molt dures.

En Miquel, es un jove impetuós del barri. Tothom el coneix. La seva il·lusió, empenta, imaginació, explosivitat, rauxa, extraversió i fe, fan que quan hom el veu a venir, ja se n’esperi alguna de nova.

El seu afany, entre altres coses, és el seu país. Ell sap que aquest és un país que s’ha d’anar reiventant a sí mateix, que necessita de la seva gent constantment perquè la flama de la identitat i de l’estima no s’apagui.

Tip de coses inútils, de coses en les que sempre ha intervingut però que mai no han acabat de tenir el ressó que calia per augmentar l’estima i la motivació de la nostra gent, en Miquel havia decidit que havia de fer alguna cosa més.

Com que era un noi intel·ligent, sabia que el ressó no hauria de ser interpretat com una malifeta, si no més aviat una incidència simpàtica, extravagant per a cridar l’atenció i molt,  molt fóra de lloc.

En Miquel, després de rumiar-s’ho molt, havia decidit entrar a la Catedral de Barcelona el dia de Corpus, en plena misa, i posar-li a la Mare de Déu de Montserrat, que hi ha al retaule, una senyera estelada per mantellina. Després demanaria davant de tothom, que si us plau no se la tragueren fins que el país, el seu país i també el de la Mare de Déu, fos ben lliure. Després en Miquel marxaria tot cantant amb veu molt forta i estrident la Gallineta d’en Lluís Llach. Just el dia que es fa ballar l’ou al claustre.

En Miquel sabia que aquella acció, més que no pas violència, imposava moltes condicions sense imposar-ne cap.

Havia obligat a l’esglesia catalana a implicar-se amb una bandera. Havia aconseguit el simbolísme de la protecció de la Mare de Déu per al nostre país, en tot el procés. Havia aconseguit la implicació directa de tots els feligresos, i a més a més, havia aconseguit el més important: fer un pas de debó. Definitiu potser. O al menys ho havia intentat.

- En homenatge a les tres noies russes detingudes a Moscou per fer una acció de protesta contra l’absolutisme practicat pel govern Putin, cantant en una esglesia catòlica música punk.

dimecres, 16 de maig del 2012

ELS INDIGNATS

La data del primer aniversari del moviment dels indignats no la puc deixar passar sense fer-ne una petita reflexió.

Aquest moviment sorgeix a les xarxes socials arribant al seu moment més àlgit el dia 15 de maig on la màxima indignació de les persones provoca que, prèviament concertades, surtin al carrer per a manifestar el seu posicionament en contra de l'anterior govern Zapatero i en contra de tots els estralls que està causant aquesta anomenada "crisi del deute". El moviment té el recolzament i la simpatia de tota la ciutadania perquè serveix per a treure al carrer el descontentament  de tothom per tot el que està succeint.

Es donen certes circunstàncies en aquest moviment, com és el fet que ja en aquell moment es detecta que hi ha una falta greu de lideratge malgrat les proclames als quatre vents que no es vol un lideratge marcat i que es vol un moviment purament assembleari. Aquest aspecte provoca tantes assemblees que arriben a avorrir i acaben per treure un decàleg que no té massa ressò. Sí per la premsa, però no mediàtic per a la ciutadania.

Aquest moviment en canvi, sí té immediat ressò internacional. Arreu es produeix l'efecte simpatia, però no va més enllà. Segueix sense una directriu clara i sense un líder carismàtic. Tampoc no existeix la intel·ligència immediata per a poder donar-li un nom que l'identifiqui, de tal manera que es queda amb el nom més simple, el dels indignats, cosa que demostra certa inoperància. Sembla que se'ls hagi atorgat el nom més residual, el que utilitzen els mateixos mitjans per a definir la seva actitud. Indignats ho som tots. A més, a mida que va passant el temps sembla que finalment aquest moviment es va desdibuixant, diríem que es desvirtua mantenint l'esperit però no la forma. Recordem algunes imatges dels acampats a Barcelona a la Plaça de Catalunya una mica fora de lloc.

Avui, el dia del primer aniversari fa tota l'impressió que el moviment ha retornat una mica obligat i no pas perquè hagi de publicitar l’activitat realitzada al llarg de tot aquest any. És per això que no sembla que hagi d'anar massa lluny tot i no acabar de morir del tot.

Es dóna la circumstància curiosa, sota el meu punt de vista, que aquest moviment ignora del tot la resta de moviments, entre ells els sobiranistes, que encaixarien en moltes coses amb les que s’indigna aquest moviment, i no parlo del sobiranisme orquestrat, si no de l'espontani, d’aquelles persones que amb un sentiment independentista també se senten indignats, i podent aprofitar aquest impuls no ho fan perquè aquest moviment no se’l senten seu. Els indignats sempre han estat associats a la plaça del Sol de Madrid i han tingut curiosament un esperit molt espanyolista, o si més no gens català, o molt poc. Quina casualitat que naixès en l'etapa Zapatero i prenés aquest caire tan distant amb la nostra identitat.

El Govern català és l'únic què, malgrat les dificultats, s'ha posat les piles i planteja com a solucions el pacte fiscal o fins i tot la plena sobirania. Què n'és d’estrany que aquest moviment vagi per altra banda, no? I que tampoc hagi aconseguit res tangible, ni hagi plantejat una solució alternativa de país. Ara, soroll, molt.

diumenge, 11 de març del 2012

La fidelíssima

La singularitat del nord de Catalunya, específicament anomenada Catalunya del nord, fa que quan travessem la línia fronterera tinguem el sentiment de ser a França. És cert, i no. A Catalunya del nord es parla molt majoritàriament la llengua francesa i hi ha molt poca gent que parli en català. De fet hi ha pocs catalans perquè hi ha molta immigració de persones jubilades del mateix estat francès. A part, el català que es parla és perquè ha perdurat durant tres segles en l’àmbit familiar i no tant perquè s’hagi après i s’utilitzi en el dia a dia.

Quan hi anem els del sud i mostrem certa fluïdesa amb un vocabulari farcit de paraules castellanes, els crea un complex que fa que s’expressin en la llengua que millor coneixen, el francès, i com que a nosaltres quan hi anem ens fa gràcia de parlar en francès i per a més desgràcia per a la llengua, si no ens entenen els parlem en castellà, es crea un distanciament que en realitat no existeix.

Quan parlem de Catalunya tendim a deixar-nos aquesta part que és ben nostra i que precisament és el bressol del nostre país. L’any 1350 el rei Pere el Cerimoniós va convocar les Corts a Perpinyà on apareix per primera vegada i de forma explícita la denominació de Principat de Catalunya (Catalunya ja existia des del segle IX). Una part de Catalunya que precisament cap rei no va cedir a ningú com va passar els regnes de València o Mallorca. Perpinyà va ser defensada de les tropes del rei Lluís XI de França per l’exèrcit català del Rei Joan II (el Sense Fe), precisament perquè el rei català se l’havia empenyorat abans. Perpinyà va suportar durant vuit mesos el setge ferotge de l’exèrcit francès ja que el rei Lluís entenia que aquesta plaça li pertanyia. El Rei Joan II finalment, després del patiment va ordenar a la ciutat de rendir-se al rei de França. Tot i així després de la ocupació encara hi va haver revoltes del perpinyanesos contra els ocupants. Arran del greu patiment sofert, fam, malalties, morts... el Rei Joan II li va atorgar el títol de “la Fidelíssima vila de Perpinyà”.

Volia fer aquesta reflexió perquè molt poca gent coneix la singularitat d’aquell territori que és català i on hi viu molta gent que és catalana. La llengua a la Catalunya del nord es troba en hores baixes, però hi ha un sentiment espontani per part de la població civil, com fem els del sud, de voler sobreviure a tot plegat. Per això es fa el lipdup per la llengua el proper dia 31 de març amb la intenció de fer rècord mundial, es fan classes de català per a la gent gran, es fa el dictat popular, i es fan esforços per mantenir amb poques subvencions l’escola catalana La Bressola, malgrat que aquesta mateixa setmana se n’ha tancat una a Càldegues, la Cerdanya. De les set que n’hi havia ja només en queden sis. Però ara, cosa que abans no s’havia plantejat, es demana la implicació de l’administració francesa per a la subvenció d’aquestes escoles per part de l’estat francès, cosa que demostra que alguna cosa belluga en el tema de la llengua i per tant identitari.

Quan anem al nord de Catalunya recordem-nos que allà es parla en català malgrat ser en una administració diferent, la francesa, i tenir molta immigració. Tinguem un respecte pels qui han fet l’esforç de conservar-la, parlem-los en català i de ben segur que ho agrairan. Ah, i també hi ha moviment sobiranista.

dimarts, 17 de gener del 2012

EL CRACK DEL SEGLE XXI


És un nen. Té cara d’entremaliat. Quan el veus i li mires els ulls fa una expressió que sembla que no hagi pas trencat mai cap plat. Té la mirada perduda, aspecte d’innocent, despistat, sembla que viu en un lloc paradisíac. Té un posat de somiador despert. Mai no diries en què es converteix quan la té al peu.

Físicament és petit, amb les cames curtes i molt musculoses. Més aviat d’aspecte cepat tirant a normal, no té precisament una estampa d’atleta estilitzat. De zancada curta i ràpida i de poca cintura aparent.

Canvia el ritme, abaixa el cap, se l’endu sobrat i se n’hi va tot dret. De vegades la passa i llavors sembla com que no hi sigui, deambula pel camp. Al cap hi està dibuixant una nova jugada en funció del que veu en els rivals. Quan ja l’ha pensat, llavors és inparable. No es pot preveure el que farà. Ha vist l’espai, la cara de por del rival i les ajudes dels seus companys. Només són dècimes de segon, però ja en té prou. A més a més té la capacitat d’inventar quan està jugant a moltes revolucions.

Ha millorat el remat de cap, la pilota aturada, el treball i els ajuts en equip i la mobilitat per les diferents zones del camp. Però té encara coses a aprendre i ell ho sap. La seva humilitat és el més gran i sap perfectament en quin moment es troba de tot plegat. Per molt que sembli impossible, només ell sap que encara pot millorar.

Té canvi de ritme, cintura, un guant al peu esquerra i un toc privilegiat a la cama feble, la dreta. Un privilegi de visió de joc veloç en curt, imaginació i inventiva en temps real. Té toc amb l’exterior i l’interior dels dos peus, potència de xut, canvi de ritme, dribling... però sobre tot té gol. Molt gol.

Té la capacitat de dur la pilota completament enganxada als dos peus. Se’n pot anar d’un, de dos, de tres...i de fins a tot l’equip si l’entren d’un en un, de dos en dos i fins i tot de tres en tres.  Quan agafa la pilota a la línia de mitjos de l’equip rival, encara la portaria contraria com si tingués un imant. Els jugadors contraris, tot i saber que difícilment la deixarà anar, miren d’aturar-lo amb més o menys èxit.

La condueix tant amb l’esquerra com amb la dreta i amb la mateixa capacitat de dur-la enganxada, i quan menys s’ho espera ningú, zas! un xut fortíssim on no arriba el porter, ajustada al pal per baix o per dalt. A pilota parada és un mestre. Quan cal a més a més es carrega l’equip a l’esquena i tira d’ell. Agafa la responsabilitat necessària per anar a barraca si el partit és important i s’escapa. En aquest moment el seu instint assoleix la seva màxima expressió de dinamisme i és capaç de ferir de mort els contraris en tots els seus punts més febles fins que aconsegueix l’objectiu buscat, que no és l’altre que el gol.

Però no tot és força i potència en el xut i velocitat en el dribling. En Leo té desmarcatge i cop de cap, i una capacitat que ha copiat dels seus company més destacats com en Xavi i don Andrés: un toc suau i subtil quan cal per empènyer-la al fons de la porteria. Cap al camí de la glòria que diria en Serrat.

Una de les coses que ha fet l’entrenador Pep Guardiola és fer jugar l’equip sense una referència a dalt, sense davanter centre, una figura imprescindible en el futbol de sempre però no en aquest Barça. Això ha beneficiat el fet que en Leo Messi pugui aparèixer i desaparèixer en el lloc on fa més mal i d’aquesta manera tornar bojos els defenses rivals. A qui han de marcar si no hi ha ningú a la zona? i en tot cas si hi ha algú és ni més ni menys que en Leo, que a sobre apareix i desapareix. Déu n’hi do! Tot plegat fa que els Hat-Tricks caiguin un darrera l’altre. Ja en du un grapat i molts més que en farà! A més a més té el do de ser on ha de ser quan hi ha de ser, cosa que fa què acabi definitivament amb qualsevol possibilitat dels defenses contraris..

A un jugador se li demana gol i en Leo el té, però a més a més té tota la resta que ha de tenir el millor crack del món: tècnica, visió de joc, posicionament, intel·ligència amb i sense pilota, cintura, toc, canvi de ritme, rapidesa, cop de cap, potència i col·locació de xut...

Leo Messi té el mateix que tenia qui per a mi ha estat el jugador més complert de la història del futbol: Johan Cruyff. Té la seva intel·ligència dintre del camp, una cintura demolidora, el canvi de ritme definitiu, la seva capacitat d’imaginar, el dribling i la tècnica del toc de pilota amb els dos peus. Hi ha una diferència però crucial i molt important com és el lideratge. Johan era el gran líder al terreny de joc i fora, cosa que ara com ara no té Leonel a dintre del camp, però en això Leo demostra que és millor no tenir el lideratge de l’equip per a ser-ne el crack. El lideratge despista el crack de la seva funció principal que és la de jugar a futbol, i aquí Leo ens dona una lliçó a tots. El seu lideratge es demostra en el llenguatge futbolístic: amb la pilota al peu i al camp, i en això tothom l’admira i el respecta. Vindria a ser una altre forma de lideratge en el futbol modern.

De Di Stefano no en sé res, diuen que va ser el més gran, però no hi ha imatges. No puc opinar. Igual em passa amb en Kubala, de qui
en diuen que era musculós i que en un moment donat va aportar coses noves al futbol, fins el punt de fer petit el camp de Les Corts.

Sí vaig veure Pelé. Era fort, ràpid i molt tècnic. Era una bèstia! I molt intel·ligent, Pensava ràpid i tenia la capacitat d’inventar en mil·lèsimes de segon. Pelé va innovar jugant a l’espai i sense pilota. Un crack!!!, però Messi és molt més. De Pelé se li recorden partits, com a Cruyff o a Maradona.  A Leo se li recorden tots els partits. Fins i tot els que no marca o falla un penal. Precisament per això, perquè ja és el més gran de tots els temps i quan falla és noticia.

Maradona era en Leo en petit. No de mida, si no de joc. Tenia el mateix però no ho explotava sempre. La seva improvisació al camp era una o dues o com a molt tres jugades en un partit. Leo és una explosió de jugades tot el partit a cada partit. Diego tenia, això si, detalls tècnics durant el partit, detalls de fireta com un toc molt variat de pilota, de cap etc... molt vistós però sense transcendència al resultat. Leo fa el mateix però amb transcendència en cada jugada. Diego va tenir el seu millor moment quan va jugar al Nàpols, que el va fer campió.

Cert és que Leo té els millors companys del món al seu costat, tant de caràcter com de joc, però ell en destaca per demunt dels altres i tothom ho sap! Ja té tres pilotes d’or seguides amb només 24 anys i sembla que això no acabarà aquí.

Els que hem pogut jugar a futbol amb millor o pitjor gràcia sabem que aquest ja és el millor jugador de la història del futbol. En teoria seriem nosaltres els que hauríem de tenir clar què és el que encara pot millorar més. De fet, qualsevol de nosaltres diria coses a millorar, però és que jo crec que en Leo encara no ha ensenyat totes les seves cartes. Es clar que pot millorar, però el què? Jo no tinc la capacitat de veure-ho. Potser el posicionament en el camp? Potser un major lideratge? No ho sé. Només sé que és un privilegi poder-lo gaudir cada tres dies. Moltes gràcies Leo.