És un nen. Té cara d’entremaliat. Quan el veus i li mires els ulls fa una expressió que sembla que no hagi pas trencat mai cap plat. Té la mirada perduda, aspecte d’innocent, despistat, sembla que viu en un lloc paradisíac. Té un posat de somiador despert. Mai no diries en què es converteix quan la té al peu.
Físicament és petit, amb les cames curtes i molt musculoses. Més aviat d’aspecte cepat tirant a normal, no té precisament una estampa d’atleta estilitzat. De zancada curta i ràpida i de poca cintura aparent.
Canvia el ritme, abaixa el cap, se l’endu sobrat i se n’hi va tot dret. De vegades la passa i llavors sembla com que no hi sigui, deambula pel camp. Al cap hi està dibuixant una nova jugada en funció del que veu en els rivals. Quan ja l’ha pensat, llavors és inparable. No es pot preveure el que farà. Ha vist l’espai, la cara de por del rival i les ajudes dels seus companys. Només són dècimes de segon, però ja en té prou. A més a més té la capacitat d’inventar quan està jugant a moltes revolucions.
Ha millorat el remat de cap, la pilota aturada, el treball i els ajuts en equip i la mobilitat per les diferents zones del camp. Però té encara coses a aprendre i ell ho sap. La seva humilitat és el més gran i sap perfectament en quin moment es troba de tot plegat. Per molt que sembli impossible, només ell sap que encara pot millorar.
Té canvi de ritme, cintura, un guant al peu esquerra i un toc privilegiat a la cama feble, la dreta. Un privilegi de visió de joc veloç en curt, imaginació i inventiva en temps real. Té toc amb l’exterior i l’interior dels dos peus, potència de xut, canvi de ritme, dribling... però sobre tot té gol. Molt gol.
Té la capacitat de dur la pilota completament enganxada als dos peus. Se’n pot anar d’un, de dos, de tres...i de fins a tot l’equip si l’entren d’un en un, de dos en dos i fins i tot de tres en tres. Quan agafa la pilota a la línia de mitjos de l’equip rival, encara la portaria contraria com si tingués un imant. Els jugadors contraris, tot i saber que difícilment la deixarà anar, miren d’aturar-lo amb més o menys èxit.
La condueix tant amb l’esquerra com amb la dreta i amb la mateixa capacitat de dur-la enganxada, i quan menys s’ho espera ningú, zas! un xut fortíssim on no arriba el porter, ajustada al pal per baix o per dalt. A pilota parada és un mestre. Quan cal a més a més es carrega l’equip a l’esquena i tira d’ell. Agafa la responsabilitat necessària per anar a barraca si el partit és important i s’escapa. En aquest moment el seu instint assoleix la seva màxima expressió de dinamisme i és capaç de ferir de mort els contraris en tots els seus punts més febles fins que aconsegueix l’objectiu buscat, que no és l’altre que el gol.
Però no tot és força i potència en el xut i velocitat en el dribling. En Leo té desmarcatge i cop de cap, i una capacitat que ha copiat dels seus company més destacats com en Xavi i don Andrés: un toc suau i subtil quan cal per empènyer-la al fons de la porteria. Cap al camí de la glòria que diria en Serrat.
Una de les coses que ha fet l’entrenador Pep Guardiola és fer jugar l’equip sense una referència a dalt, sense davanter centre, una figura imprescindible en el futbol de sempre però no en aquest Barça. Això ha beneficiat el fet que en Leo Messi pugui aparèixer i desaparèixer en el lloc on fa més mal i d’aquesta manera tornar bojos els defenses rivals. A qui han de marcar si no hi ha ningú a la zona? i en tot cas si hi ha algú és ni més ni menys que en Leo, que a sobre apareix i desapareix. Déu n’hi do! Tot plegat fa que els Hat-Tricks caiguin un darrera l’altre. Ja en du un grapat i molts més que en farà! A més a més té el do de ser on ha de ser quan hi ha de ser, cosa que fa què acabi definitivament amb qualsevol possibilitat dels defenses contraris..
A un jugador se li demana gol i en Leo el té, però a més a més té tota la resta que ha de tenir el millor crack del món: tècnica, visió de joc, posicionament, intel·ligència amb i sense pilota, cintura, toc, canvi de ritme, rapidesa, cop de cap, potència i col·locació de xut...
Leo Messi té el mateix que tenia qui per a mi ha estat el jugador més complert de la història del futbol: Johan Cruyff. Té la seva intel·ligència dintre del camp, una cintura demolidora, el canvi de ritme definitiu, la seva capacitat d’imaginar, el dribling i la tècnica del toc de pilota amb els dos peus. Hi ha una diferència però crucial i molt important com és el lideratge. Johan era el gran líder al terreny de joc i fora, cosa que ara com ara no té Leonel a dintre del camp, però en això Leo demostra que és millor no tenir el lideratge de l’equip per a ser-ne el crack. El lideratge despista el crack de la seva funció principal que és la de jugar a futbol, i aquí Leo ens dona una lliçó a tots. El seu lideratge es demostra en el llenguatge futbolístic: amb la pilota al peu i al camp, i en això tothom l’admira i el respecta. Vindria a ser una altre forma de lideratge en el futbol modern.
De Di Stefano no en sé res, diuen que va ser el més gran, però no hi ha imatges. No puc opinar. Igual em passa amb en Kubala, de qui
en diuen que era musculós i que en un moment donat va aportar coses noves al futbol, fins el punt de fer petit el camp de Les Corts.
Sí vaig veure Pelé. Era fort, ràpid i molt tècnic. Era una bèstia! I molt intel·ligent, Pensava ràpid i tenia la capacitat d’inventar en mil·lèsimes de segon. Pelé va innovar jugant a l’espai i sense pilota. Un crack!!!, però Messi és molt més. De Pelé se li recorden partits, com a Cruyff o a Maradona. A Leo se li recorden tots els partits. Fins i tot els que no marca o falla un penal. Precisament per això, perquè ja és el més gran de tots els temps i quan falla és noticia.
Maradona era en Leo en petit. No de mida, si no de joc. Tenia el mateix però no ho explotava sempre. La seva improvisació al camp era una o dues o com a molt tres jugades en un partit. Leo és una explosió de jugades tot el partit a cada partit. Diego tenia, això si, detalls tècnics durant el partit, detalls de fireta com un toc molt variat de pilota, de cap etc... molt vistós però sense transcendència al resultat. Leo fa el mateix però amb transcendència en cada jugada. Diego va tenir el seu millor moment quan va jugar al Nàpols, que el va fer campió.
Cert és que Leo té els millors companys del món al seu costat, tant de caràcter com de joc, però ell en destaca per demunt dels altres i tothom ho sap! Ja té tres pilotes d’or seguides amb només 24 anys i sembla que això no acabarà aquí.
Els que hem pogut jugar a futbol amb millor o pitjor gràcia sabem que aquest ja és el millor jugador de la història del futbol. En teoria seriem nosaltres els que hauríem de tenir clar què és el que encara pot millorar més. De fet, qualsevol de nosaltres diria coses a millorar, però és que jo crec que en Leo encara no ha ensenyat totes les seves cartes. Es clar que pot millorar, però el què? Jo no tinc la capacitat de veure-ho. Potser el posicionament en el camp? Potser un major lideratge? No ho sé. Només sé que és un privilegi poder-lo gaudir cada tres dies. Moltes gràcies Leo.
Físicament és petit, amb les cames curtes i molt musculoses. Més aviat d’aspecte cepat tirant a normal, no té precisament una estampa d’atleta estilitzat. De zancada curta i ràpida i de poca cintura aparent.
Canvia el ritme, abaixa el cap, se l’endu sobrat i se n’hi va tot dret. De vegades la passa i llavors sembla com que no hi sigui, deambula pel camp. Al cap hi està dibuixant una nova jugada en funció del que veu en els rivals. Quan ja l’ha pensat, llavors és inparable. No es pot preveure el que farà. Ha vist l’espai, la cara de por del rival i les ajudes dels seus companys. Només són dècimes de segon, però ja en té prou. A més a més té la capacitat d’inventar quan està jugant a moltes revolucions.
Ha millorat el remat de cap, la pilota aturada, el treball i els ajuts en equip i la mobilitat per les diferents zones del camp. Però té encara coses a aprendre i ell ho sap. La seva humilitat és el més gran i sap perfectament en quin moment es troba de tot plegat. Per molt que sembli impossible, només ell sap que encara pot millorar.
Té canvi de ritme, cintura, un guant al peu esquerra i un toc privilegiat a la cama feble, la dreta. Un privilegi de visió de joc veloç en curt, imaginació i inventiva en temps real. Té toc amb l’exterior i l’interior dels dos peus, potència de xut, canvi de ritme, dribling... però sobre tot té gol. Molt gol.
Té la capacitat de dur la pilota completament enganxada als dos peus. Se’n pot anar d’un, de dos, de tres...i de fins a tot l’equip si l’entren d’un en un, de dos en dos i fins i tot de tres en tres. Quan agafa la pilota a la línia de mitjos de l’equip rival, encara la portaria contraria com si tingués un imant. Els jugadors contraris, tot i saber que difícilment la deixarà anar, miren d’aturar-lo amb més o menys èxit.
La condueix tant amb l’esquerra com amb la dreta i amb la mateixa capacitat de dur-la enganxada, i quan menys s’ho espera ningú, zas! un xut fortíssim on no arriba el porter, ajustada al pal per baix o per dalt. A pilota parada és un mestre. Quan cal a més a més es carrega l’equip a l’esquena i tira d’ell. Agafa la responsabilitat necessària per anar a barraca si el partit és important i s’escapa. En aquest moment el seu instint assoleix la seva màxima expressió de dinamisme i és capaç de ferir de mort els contraris en tots els seus punts més febles fins que aconsegueix l’objectiu buscat, que no és l’altre que el gol.
Però no tot és força i potència en el xut i velocitat en el dribling. En Leo té desmarcatge i cop de cap, i una capacitat que ha copiat dels seus company més destacats com en Xavi i don Andrés: un toc suau i subtil quan cal per empènyer-la al fons de la porteria. Cap al camí de la glòria que diria en Serrat.
Una de les coses que ha fet l’entrenador Pep Guardiola és fer jugar l’equip sense una referència a dalt, sense davanter centre, una figura imprescindible en el futbol de sempre però no en aquest Barça. Això ha beneficiat el fet que en Leo Messi pugui aparèixer i desaparèixer en el lloc on fa més mal i d’aquesta manera tornar bojos els defenses rivals. A qui han de marcar si no hi ha ningú a la zona? i en tot cas si hi ha algú és ni més ni menys que en Leo, que a sobre apareix i desapareix. Déu n’hi do! Tot plegat fa que els Hat-Tricks caiguin un darrera l’altre. Ja en du un grapat i molts més que en farà! A més a més té el do de ser on ha de ser quan hi ha de ser, cosa que fa què acabi definitivament amb qualsevol possibilitat dels defenses contraris..
A un jugador se li demana gol i en Leo el té, però a més a més té tota la resta que ha de tenir el millor crack del món: tècnica, visió de joc, posicionament, intel·ligència amb i sense pilota, cintura, toc, canvi de ritme, rapidesa, cop de cap, potència i col·locació de xut...
Leo Messi té el mateix que tenia qui per a mi ha estat el jugador més complert de la història del futbol: Johan Cruyff. Té la seva intel·ligència dintre del camp, una cintura demolidora, el canvi de ritme definitiu, la seva capacitat d’imaginar, el dribling i la tècnica del toc de pilota amb els dos peus. Hi ha una diferència però crucial i molt important com és el lideratge. Johan era el gran líder al terreny de joc i fora, cosa que ara com ara no té Leonel a dintre del camp, però en això Leo demostra que és millor no tenir el lideratge de l’equip per a ser-ne el crack. El lideratge despista el crack de la seva funció principal que és la de jugar a futbol, i aquí Leo ens dona una lliçó a tots. El seu lideratge es demostra en el llenguatge futbolístic: amb la pilota al peu i al camp, i en això tothom l’admira i el respecta. Vindria a ser una altre forma de lideratge en el futbol modern.
De Di Stefano no en sé res, diuen que va ser el més gran, però no hi ha imatges. No puc opinar. Igual em passa amb en Kubala, de qui
en diuen que era musculós i que en un moment donat va aportar coses noves al futbol, fins el punt de fer petit el camp de Les Corts.
Sí vaig veure Pelé. Era fort, ràpid i molt tècnic. Era una bèstia! I molt intel·ligent, Pensava ràpid i tenia la capacitat d’inventar en mil·lèsimes de segon. Pelé va innovar jugant a l’espai i sense pilota. Un crack!!!, però Messi és molt més. De Pelé se li recorden partits, com a Cruyff o a Maradona. A Leo se li recorden tots els partits. Fins i tot els que no marca o falla un penal. Precisament per això, perquè ja és el més gran de tots els temps i quan falla és noticia.
Maradona era en Leo en petit. No de mida, si no de joc. Tenia el mateix però no ho explotava sempre. La seva improvisació al camp era una o dues o com a molt tres jugades en un partit. Leo és una explosió de jugades tot el partit a cada partit. Diego tenia, això si, detalls tècnics durant el partit, detalls de fireta com un toc molt variat de pilota, de cap etc... molt vistós però sense transcendència al resultat. Leo fa el mateix però amb transcendència en cada jugada. Diego va tenir el seu millor moment quan va jugar al Nàpols, que el va fer campió.
Cert és que Leo té els millors companys del món al seu costat, tant de caràcter com de joc, però ell en destaca per demunt dels altres i tothom ho sap! Ja té tres pilotes d’or seguides amb només 24 anys i sembla que això no acabarà aquí.
Els que hem pogut jugar a futbol amb millor o pitjor gràcia sabem que aquest ja és el millor jugador de la història del futbol. En teoria seriem nosaltres els que hauríem de tenir clar què és el que encara pot millorar més. De fet, qualsevol de nosaltres diria coses a millorar, però és que jo crec que en Leo encara no ha ensenyat totes les seves cartes. Es clar que pot millorar, però el què? Jo no tinc la capacitat de veure-ho. Potser el posicionament en el camp? Potser un major lideratge? No ho sé. Només sé que és un privilegi poder-lo gaudir cada tres dies. Moltes gràcies Leo.
Que més afegir a la descripcció feta per definir Messi ?.... crec que el coneixes com jo crec que el conec i no t'has deixat un apèndix per debatre, fins i tot en haver comentat les millores futures. Tot i així, tots sabem que sempre ens va a sorprendre positivament i ens causa furor saber que el mateix és tan màgic en el que inventa, que fa millorar als que l'envolten, així com el també constantment millora amb els companys que té, és una realimentació constant, que en ser màgica meravella a la resta del els mortales.A això se'n diu jugar en equip. Per tot això, ja vaig sentint veus que diuen que algú es va avançar quan va cridar "Dream Team", l'equip de Johan Cruyff.
ResponElimina