SOC DEL SABADELL

Amb el meu hàbit adquirit de ben petit de mirar de no fer allò que tothom fa només perquè si, puc dir que em vaig aficionar a seguir un club de futbol d’aquells que avui en dia en podríem dir dels de “segona fila".

Era cap allà els anys 70, aleshores feien un partit de la Primera Divisió per la televisió cada diumenge a les 7 de les tarda, en blanc i negre. Aquell dia vam anar a veure’l a casa dels meus tiets. Feien el Sabadell i recordo que era el darrer partit de lliga, o un dels darrers perquè mai no he trobat el sentit d’aquell partit.

A casa, tots érem del Barça i no sé per quina raó tots animàvem desmesuradament el Sabadell, que crec recordar que jugava amb l’Atlètic de Madrid. Tothom anava amb el Sabadell perquè si guanyava afavoriria al Barça per guanyar aquella lliga.

Aquella cridòria em va despertar el meu sentit de valorar qui era aquell Sabadell. Jo llavors deuria tenir uns 8 o 9 anys, capacitat suficient per pensar que aquell era un altre equip català. No era ni el Barça ni l’Espanyol. Era el Sabadell!

Des de llavors soc del Centre d’Esports Sabadell, tot i ser del Barça, perquè jo vivia a Barcelona i Sabadell em queia prou lluny i en aquells anys no era fàcil desplaçar-s’hi, tot i que ara ho sembli, i tot i que els Ferrocarrils Catalans -FFCC, com se li deia abans, ja existien, mentalment no se m’hi havia perdut res...  Fins que per a aquelles coses de la vida, als 18 anys vaig començar a sortir amb una noieta de Terrassa que avui és la meva dona. En aquell moment, per a mi anar a Terrassa se’m va convertir en una plaça molt propera. I estimada!

He seguit el Sabadell tota la meva vida. De lluny, en la distància, cert, però molt a prop en l’estima.  Mai no tinc res contra ningú, i també, com es lògic li tinc una certa estima al Terrassa perquè hi tinc molts amics i amigues. També és clar, soc del Barça rematat, però per sobre de tots està el meu Sabadell. 

Patiments, emocions, decepcions, alegries... és això el meu club i així entenc el futbol. No es pot ser gran sempre, unes vagades es pateix i unes altres es gaudeix. No tenim un rival fix, com li passa al Barça amb el Madrid. Nosaltres fem la nostra i els nostre rivals són amics, com en el rugbi, anem fent amics per allà on passem, cosa que fa que el nostre club sigui un dels clubs més apreciats i respectats a la lliga espanyola.

Vam ser el primer club que ens vam deixar marcar un gol en partit oficial perquè havíem marcat un gol amb un jugador contrari lesionat sense haver-nos adonat de la circumstància. Pocs equips ho poden dir el mateix...

Un Club estimat a Catalunya perquè quan a la lliga 86-87 va caler anar a recolzar l’equip perquè Osasuna havia reclamat una alineació indeguda, tot el país va respondre a aquella injustícia i la Creu Alta va quedar petita. Va venir gent d’arreu del país, i això, no té preu.

Finalment, em vaig fer soci a 2a divisió la temporada 2012-2013, tot i que sempre el vaig seguir, també anant sovint a l’estadi. Que perquè vaig trigar tant?  No ho sé, però ara me n’adono que ho hauria d’haver fet abans. M’agrada el futbol! El que sigui, però m’agrada, i ara per fi tinc temps perquè els meus fills, que també són socis, ja són grans.

Ara vaig al camp cada setmana. No em perdo cap partit, però sempre haig de dir que és gràcies a la meva parella que s’ha quedat amb el meu fill petit quan ha calgut i ara, de grans, gairebé m’hi envia... És broma!

Aquest any hem tornat a pujar a segona divisió, però el més important és que hi ha projecte, criteri, directiva, direcció esportiva i una cosa molt important: Club! Quan dic Club, estic dient que aquest Club és una família de jugadors, directius, treballadors i... afició. El millor que té aquest Club sens dubte, i si no, busqueu un partit a fora de casa on no hi hagi un, ni que sigui un, seguidor del Sabadell amb la bandera o la samarreta.

El Play-off, com sabeu ha estat excepcional en plena pandèmia de Corona-virus, sense públic, però hem guanyat tres partits i hem pujat!

Avui, a l’hora en que escric aquestes línies, estic assegut, cansat, perquè aquest matí a les 6 hem anat a la Creu Alta amb el meu fill gran. Al Temple! Caminant des de Sant Cugat perquè ell m'ho havia demanat si pujàvem a Segona. Cinc! Cinc hores de camí i 22,650 quilòmetres. Però ho hem fet.  La propera?  Ja ho veurem, però segur que serem més gent. Potser si salvem la categoria...

Per acabar vull fer una referència especial per a en Bransu, el nostre estimat referent al Club, el nostre utiller. Per a mi, el millor del món i reconegut per tots els nostres futbolistes que han passat pel club durant tots els anys que porta.

En Bransu és educat, cordial, obert, sensible, atent, molt eficient...  i molt estimat. És el nostre Bransu, i no n'hi ha cap altre millor.

Només una cosa, avui l’hem vist treballant a l’estadi tot sol, amb el seu fill, ensenyant-li l’ofici segurament. La seva reacció, més enllà de oferir fer-nos la foto a la gespa, ha sigut: teniu aigua? Necessiteu res?

És això el Sabadell. Una família. ...De futbol!

Visca el CE Sabadell!