La llengua catalana

Encara que ho pugui semblar, pel ressò que ha tingut la recent sentència del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística a l’ensenyament, no és oportunisme fer ara aquest escrit sobre la situació de la llengua al nostre país perquè sempre he volgut fer aquesta reflexió sobre la nostra llengua. De fet, la idea de fer el blog se’m va ocórrer perquè volia fer referències constants sobre la llengua. Ara bé, és ben cert que m’ha anat la mar de bé per trobar el moment idoni de començar.

Abans no res, deixeu-me dir que la intenció d’aquest escrit no és de ferir la sensibilitat d’aquelles persones que el puguin llegir i siguin castellanoparlants. Res més lluny de la meva intenció. El que proposo, és estimular el pensament sobre l’ús de qualsevol llengua minoritària com el català, malgrat què en aquest cas és una llengua parlada per onze milions i mig de persones.

Una de les coses que més m’aprecio de la nostre identitat com a poble, a banda com és lògic del global de la nostra història i tradicions com a país, és la nostra llengua, em penso que és la part més important, més viva i alhora més vulnerable de totes les nostres senyes d’identitat.

Una llengua és materna i la sents pròpia. Potser l’aprens i l’adoptes com a teva, o simplement la parles i la comprens perquè l’has aprés i prou. De vegades ni t’interessa millorar la teva pròpia llengua, la que sigui, o de vegades fins i tot et fa vergonya usar-la i hi ha qui demana perdó per parlar-la en públic quan és una llengua minoritària, però és una llengua al cap i a la fi. Tal és el cas de moltes persones públiques que en parlar en públic adreçant-se a una altre persona de la mateixa llengua, quan els han dit que parlessin en castellà han demanat perdó i en algun cas, com un de recent, la persona va dir “...perdó, m’ha traït el subconscient...” Això és de ben segur un complex d’inferioritat per usar la teva pròpia llengua amb algú que també la parla davant de qui no l’entén. És de mala educació de fer-ho en públic? Pensem-hi! Jo crec que no. Que està passant amb l’anglès? Res, però amb el català són peres d’un altre perer.

Dic tot això perquè sembla que el català ha de continuar sent una llengua d’ús familiar, que només els quatre simpàtics tenen una mica d’interès per a aprendre-la, i que no la podem parlar en públic perquè és de mala educació: “...antes por obligación y ahora por educación...” Que no pot ser que una persona tingui una llengua pròpia com a tal i utilitzar-la en públic si s’escau? L’has d’amagar per fer servir el castellà a la teva pròpia terra? Perquè es clar, no fos cas que a algú li senti malament! Penso que l’ús de la llengua catalana al seu propi territori crea un complex d’inferioritat a qui la parla davant de qui malgrat entendre-la no té cap intenció d’usar-la. És el cas què es produeix a les converses entre qui parla castellà i no vol parlar gens el català, i qui parla català. El que parla català irremissiblement acabarà parlant castellà. La llengua forta guanya a la feble. La resposta del ciutadà anomenat bilingüe és molt senzilla: com que jo conec les dues, a mi no em costa res de canviar. Error! I després veurem el perquè.

Espanya políticament existeix des de fa molt poc temps, diuen que cinc-cents anys, mentre que la llengua castellana en fa molts més. De fet, com el català perquè són dues llengües romàniques que han evolucionat conjuntament del llatí i naixen les dues en el segle IX. Potser el català ha evolucionat molt més perquè ha estat sempre més sotmesa a constants canvis per les invasions del territori en temps de guerres i pels fluxos migratoris que ha patit. Cal tenir present a més a més que gairebé no ha tingut mai una llei que el protegeixi fins a finals del segle XX, cosa que també ha influït en la seva constant evolució alhora que ha representat una problemàtica per a conservar-la. El català a més és una llengua partida. Vol dir què a més a més de tenir la seva pròpia evolució natural en funció de les seves migracions geogràfiques suportades, s’ha vist afectada per les influències administratives de cada part del territori català, com és el cas de la Catalunya del nord (Rosselló, Conflent, Capcir, Fonolledes i la Cerdanya) on hi ha una influència del francès i l’Alguer amb la influència de l’italià.

És precisament ara que tenim una llei que la protegeix des de finals del segle XX que comencem a plantejar-nos de protegir-la quan no ho ha estat mai. De fer-ne un us social normalitzat, d’evolucionar-l’en amb els neologismes, de millorar-la, de respectar-la i d’aprendre-la constantment perquè és la nostra. Però ara que ho tenim escrit i estem motivats per fer-la servir, ara és quan ens arriben els atacs més ferotges des de l’exterior. Més ferotges? No, abans teníem els mateixos atacs i ens sotmetíem per por al ridícul que ens havien fet creure que fèiem quan la parlàvem, i per tant, no ho enteníem com a un atac, ans al contrari, ens havien fet veure que era culpa nostre.

Que ningú no s’enganyi, els rics parlaven en castellà i dominaven la societat civil i per tant la llengua. Ara els del Partit Popular segueixen igual. Només una petita part de la burgesia catalana utilitza la llengua catalana i en fa bandera, però molt poca gent d’aquesta part de la societat. Per sort, la classe mitjana d’aquest país és qui més la conserva en el dia a dia, sense escrúpols i amb naturalitat, ara bé si cal parlar en castellà, com que en saben i no els costa de canviar, canvien ràpid... no fos cas... però també cal veure que s’hi juguen el negoci i per tant el pa que s’hi dóna.

L’any 1990, quatre anys després de la llei de normalització del català, que si no recordo malament era de l’any 1986, van sorgir els primers atacs a la normalització. Eren encara anys de transició política i ningú no comptava que tindríem una pedra a la sabata en aquest tema que ens acompanyaria tant de temps. El famós advocat ultradretà Esteban Gómez Rovira va ser el primer en dur a terme la defensa del dret d’una família a exigir l’ensenyament a l’escola en castellà. Eren les primeres pinzellades del que encara avui perdura, vint-i-un anys després, i espera!

En aquell moment es va recórrer la llei fins a arribar al constitucional. Aquest tribunal davant la forta pressió europea va aprovar la llei dintre els marges constitucionals. Avui però, el que no es discuteix és la llei, si no el dret de tres famílies concretes. Bé tot un embolic jurídic, perquè si la llei és constitucional, per què el Suprem ha donat la raó a les famílies i fa que la Generalitat hagi de garantir l’ensenyament d’aquests nens en castellà? Però jo no vull entrar en aquest debat. El que crec és que és de molt difícil solució, perquè si entenem que som a Espanya i a més a més diem que som una societat bilingüe amb la cara ben alta, perquè no ensenyem en castellà a qui ho demana? No ho tenim tant clar?

El problema rau precisament en un concepte erroni que abans n’em parlat. Catalunya no és una societat bilingüe per contra del que moltes persones o gairebé tothom pugui pensar, i aquest és el moll de l’os de tot plegat. La llengua predominant a Catalunya és el castellà de llarg, i com a única solució per a la llengua catalana és la creació d’un estat propi dintre de la unió europea que regulés l’ús de la llengua catalana, però tot plegat és del tot una utopia.

Un país és bilingüe quan utilitza les dues llengües en igualtat de condicions, la qual cosa és molt difícil o gairebé impossible. Si pensem que utilitzar una llengua correctament és molt difícil, imagineu-vos el que pot ser utilitzar-ne dues. El que succeeix és que sempre hi ha una llengua que domina i una segona llengua que resta sotmesa a la dominant. Aquest sotmetiment vol dir que una té més força que l’altre i per tant aquesta altre adopta les estructures de la llengua predominant. En el nostre cas, una llengua és molt predominant sobre l’altre. És el cas del castellà a Catalunya sobre la llengua feble que en aquest cas és el català. Si a més a més resulta que parteixen d’estructures molt similars, per no dir idèntiques, provoca que la llengua feble, el català en aquest cas, vagi molt a remolc de l’altre, el castellà, amb la qual cosa el que fem és què amb les mateixes estructures d’una llengua traduïm únicament paraules, i no totes, per poder dir que ja parlem dues llengües, la qual cosa és totalment errònia.

Quan els polítics s’omplen la boca dient-nos que som un país privilegiat i ric perquè som bilingües, pareu a comptar quantes incorreccions fan, tant en català com en castellà. Lògicament en fan més en català perquè tornem al mateix, és la llengua feble. Per tant, de bilingües res de res, i ells mateixos en són un exemple. No us els cregueu, és mentida!

En català hem perdut estructures originàries com “... no pas menys de cinquanta persones han anat a... “ per a una traducció literal del castellà “..més de cinquanta persones han anat a..”, o com l’expressió: “...res que no necessitis, fes-m’ho saber...” per si necessites alguna cosa, m’ho dius...” i moltes d’altres. Per no dir lèxic, s’ha perdut el “pas” i hem perdut el “llençar”, i moltíssimes més. Podríem omplir un llibre.

No fem un ús correcte de la nostra llengua, traduïm del castellà i ens assembla que ja va bé. Però no pretenc ser un purista de la llengua, no ho puc ser perquè no en sé tant, ni ho pretenc, però sí que m’interessa la seva deformació per invasió d’una altre llengua. La nostra sempre ha estat una llengua d’evolució que ha anat afegint noves paraules i perdent-ne d’altres, i això ens porta cap evolucions importants, però que no ens facin creure que els catalans som afortunats perquè som bilingües, perquè no és cert! El que estem fent és perdre moltes estructures autòctones. Evolucionant potser cap a una forma dialectal del castellà d’aquí a uns 100 anys? Perquè llavors tindrem una llengua castellana amb la mateixa estructura i paraules iguals però deformades. Al meu poble això és una forma dialectal d’una llengua. En aquest cas seria que el català es convertís en un dialecte del castellà.