Blogs germans de creació en disseny i reflexions

Agermanat amb el Blogs:
http://iphoneografia-sergi.blogspot.com/
http://reflexionsaleatories.blogspot.com

Aquest Blog també forma part de la cadena de blogs per la independència:


diumenge, 4 de setembre de 2011

El sabor de la Ribera

En la prèvia de la retransmissió d’un partit de futbol que s’havia de jugar a l’estadi de Mestalla entre el Barça i el València, el gran mestre Puyal en una d’aquelles introduccions que fa de tan en tan i que tant agraden per la seva gran capacitat de descripció i alhora per la facilitat de situar-te amb tota mena de detall a l’espai i en el temps, va voler dedicar unes paraules a la terra on era en aquell moment.
Aquella retransmissió de no fa pas masses anys, era tot just passat l’estiu, quan la tènue calor de finals de setembre o primers d’octubre ens fa enyorar les recents calorades de l’estiu que ja deixem endarrere. En Quim, feia una molt minuciosa explicació del que havia percebut ell en aquelles contrades de la comarca de la Plana Alta o potser del Baix Maestrat –mai no ho va especificar però ha va saber donar a entendre- amb ocasió de la seva més que probable recent estada.
Explicava el sabor que tenen les coses senzilles quan les percebem d’una manera diferent a com quan ho fem habitualment, així, en Quim va voler fer un èmfasi especial en explicar aquell moment que li van transmetre aquelles vesprades amb la caiguda del sol assaborint els febles vents de Llevant.
La seva riquesa dialectal feia que aquella descripció m’embolcallés de tal manera que em vaig sentir atret no només per la descripció de l’espai, sinó també per assaborir el moment de gaudir de la riquesa dels amics aprofitant que allí, el temps passa a poc a poc. Les converses disteses i enriquidores, el silenci, i fins i tot la mateixa frescor d’aquella vesprada que ell ens explicava en un deix castellonenc em transmetien alguna cosa afegida.
En Quim explicava com eren les vesprades mentre ell era a l’eixida de la casa on es trobava allotjat - en Quim mai no diria si era a casa d’un amic o allotjat en un hostal-. Explicava que a la tarda, quan el sol ja s’ha post per ponent a sobre de les muntanyes del litoral, es respira el fluix vent de llevant que et suavitza la suor de la cara i et porta aquella olor de mar. Aquest airet restringit fa que et pugues traure el barret de palla que has de dur tot lo dia per resguardar-te del sol de migdia. A aquella hora es manté encara la claror del cel de la Plana tan característic arreu del País Valencià, i és així perquè el meu amic Vicent m’ha explicat que les muntanyes del litoral fan d’espill. Se sent l’olor de terra mullat per l’aigua que hi em posat per temperar el paviment, acompanyada del soroll de les fulles de la figuera i el canyís que serveixen per trampejar el sol de migdia.
Només cal asseure’s a una cadira i deixar que la resta passi per davant i ho sàpigues assaborir. És tan senzill com el sabor de l’amistat, de les converses disteses, com les olors i com palpar la fresca que ens ofereix el conjunt.
En Quim com tots sabem és un lingüista, i no m’agrada dir-ne filòleg perquè ho faria massa professional i ell el que fa sempre és aprendre del poble. Ell mai no imposaria res, ans al contrari, en Quim el que fa com a bon mestre és aprendre de tot allò que li aporta riquesa. Ell ja destriarà la informació i en sabrà traure profit.

Seguint doncs aquest exemple del mestre, i aprofitant el fet que he tingut la oportunitat de ser al País Valencià aquest estiu, he de dir que he intentat emular-lo, encara que només en l’esperit, ja que ni tinc el do, ni el temps, ni la capacitat de comunicació.
Hem anat en família a un poblet d’interior anomenat Bicorp, a la comarca de la Canal de Navarrés, a sobre de la comarca de la Ribera. És d’aquelles parts del País Valencia on no es parla gens català o valencià perquè va ser repoblat pel Rei amb gent de l’Aragó, cosa que fins avui es manté perfectament perquè no han tingut mai cap interès d’aprendre la llengua. Ara, amb els canals de televisió i ràdio, encara que poc, com a mínim comencen a respectar-lo i a veure que és una llengua. Alguna cosa doncs comença a canviar. Tot i que no pretenen parlar-lo. He de fer un incís i dir que el meu sogre parla perfectament català ja que és criat i ha treballat sempre al barri de Gràcia de Barcelona, i la Ma. Rosa, la meva sogra és filla de Terrassa.
Malgrat que vam anar-hi per a fer una visita a la nova Ciutat de les Arts i de les Ciències a València, he intentat el molt poc temps que vaig disposar per aprofundir un xic en els temes de la llengua i del país.
Sobre la visita a la ciutat de València he de dir que no n’he tret res d’especial ja que vaig entrar directament a aquesta Ciutat de les Arts i vaig sortir altre vegada cap al sud al vespre i esgotat de tan caminar. Com a referència, destacaré la majestuositat de l’arquitectura d’en Calatrava i la gran disposició d’espai tant en alçada com en superfície.
Quan em vaig adreçar cap al sud el primer dia, en arribar a l’altura de Xàtiva no vaig poder resistir la tentació d’anar-hi a fer un tomb. No tenia gens de temps, però el cos em va demanar d’anar-hi a fer ni que fos un petit tomb en cotxe.
L’any 1982, quan hi va haver la riuada que va negar tots els camps fruiters i es va endur pobles sencers perquè es va rebentar la presa de Tous, vaig anar també a Bicorp, a casa del meu amic José. En José em va ensenyar tots els pobles de la Canal de Navarrés fins a Xàtiva i em va ensenyar el poble i la seua història.
Lluny de tenir res a veure el fet que l’amic Raimon hi visqui, Xàtiva em va arribar al cor i no sé encara avui el perquè, com he dit però, quan m’hi vaig atansar, vaig tenir l’obligació d’anar-hi.
Aquest dia, en José em va explicar que sobre la ubicació de la Generalitat Valenciana es va debatre molt i molt durant la transició sobre si s’havia de situar a València o bé a Xàtiva, perquè Xàtiva té un valor afegit en la resistència amb els moriscos i contra les tropes d’en Felip V que va fer cremar la ciutat. Finalment es va fer a València com tots sabem, però això parla molt de Xàtiva i la seua importància, fins el punt que és coneguda com la Guernica Valenciana.
La petita estona que vam poder estar amb en José, va ser en família i amb nens, però això no trau la riquesa del moment.
Amb en Vicent però va ser diferent perquè hi vaig poder parlar més estona. Tinc la sensació que tenim un fílig especial, no sé perquè. Potser per la pau que traspuen les sues paraules quan les diu. Vaig tenir la ocasió de conèixer-lo a Calafell un estiu que venia de visita mentre la seua filla era encara petita. En Vicent és nebot del meu sogre, en Pepe “Parras” de Bicorp, on hem pogut allotjar-nos aquests dies.
Quan en Vicent va venir, ja em va explicar moltes coses de la seua terra i del caràcter de la gent de la Ribera. Però el que més em va sorprendre va ser el seu respecte pel lloc que visitava i la seua gent, tenint-nos com a referència quan nosaltres gairebé ni en sabem res d’ells.
En Vicent es va alegrar de veure’ns. Ell viu i treballa a Catarroja, però estiueja a Bicorp perquè li ve d’antic. Mentre caminàvem pel poble per a poder-lo veure em va explicar com és la seua casa allà al poble i els canvis que han hagut perquè és molt antiga. Resulta que en Vicent viu al Castell de Bicorp i té molts problemes per a fer-hi reformes de millora perquè l’han declarat patrimoni.
D’entre moltes coses que em va explicar mentre caminàvem per Bicorp, una de les coses que més ens va frapar va ser quan ens va explicar que ha tallat tots els tarongers dels camps que tenia. Només n’ha deixat una trentena per a la família i els amics, ja que li donen una quantitat de taronges més que suficients. En Vicent, amb certa indiferència supèrflua, però tristor interior que volia mirar de dissimular, ens explicava que el preu de la taronja és ja de per si molt i molt baix, que tot s’ho enduen els intermediaris, i que a més a més ja fa dos anys que ja no li paguen perquè les empreses s’han declara en suspensió de pagament, o concurs d’acreedors. M’explicava que aquests diners ja no els recuperarà mai més.
En Vicent és funcionari a Catarroja i quan va heretar les terres es va demanar una excedència perquè a ell li agrada molt la terra. És enginyer agrònom i tenia la possibilitat de gaudir de fer el que a ell li agradava malgrat que a l’ajuntament de Catarroja faci el mateix. Ara, en Vicent es planteja tornar a l’Ajuntament.
En aquest petit viatge al País Valencià he pogut gaudir molt poquet dels amics i menys encara del paisatge i de la seua gent, però les petites estones que he pogut tenir m’han evocat a aquelles paraules del mestre Puyal. El sabor dels pobles on els avis passen les tardes a la recerca d’una ombra o del lloc on corre el vent. De fet els meus sogres ho tenien perfectament estudiat: al matí a la part interior de la vivenda, sota el cobert de canyís, i a la tarda, després de la migdiada, a fora, a l’eixida de la casa, on es veu la gent, es parla amb els amics i hi corre l’aire fresc de la vesprada.
Vull donar les gràcies als meus sogres que ens han facilitat l’hostalatge i amb qui hem compartit estones familiars amb ells i amb els germà del meu sogre, en Manel.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada