Blogs germans de creació en disseny i reflexions

Agermanat amb el Blogs:
http://iphoneografia-sergi.blogspot.com/
http://reflexionsaleatories.blogspot.com

Aquest Blog també forma part de la cadena de blogs per la independència:


dilluns, 3 d’octubre de 2011

El mundial de Rugbi

De jove, a l’escola vaig tenir la oportunitat de conèixer l’Alex, el Sergi i el Jaume, uns amics esbojarrats, alegres, oberts dinàmics i sobretot bona gent. Eren gent de rugbi.

El Sergi i l’Alex jugaven a la secció de rugbi del FC Barcelona, amb un dels fills del President Pujol per cert, avui de l’Alex no en sé res i el Sergi té un Pub anglès a Barcelona on s’hi fan tots els partits de rugbi d’aquest mundial. El Jaume era pilar de la UE Santboiana, va marxar a viure a Lleida i tot i que he parlat amb ell fa poc, no n’he sabut res més, es va casar i es va quedar a viure a Lleida.

Ells em van ensenyar què és el rugbi i aquests fascinant món d’autèntics gentlemans. L’esport per damunt d’altres camàndules que es fan en altres esports per a guanyar a qualsevol preu. El respecte pel convidat (en el rugbi el rival és considerat un convidat), l’esforç per a la superació, el gaudir de l’esport en estat pur, la riquesa de l’amistat i la festa per damunt de tot plegat quan s’acaba.

Aquestes són dates de mundial de rugbi, el món fa olor de rugbi excepte aquí, que només tenim futbol i tots els esports que fan olor a espanyol (Nadal, Alonso, tots els de motos, atletisme quan hi destaquen els espanyols, la selecció de Hokey si guanya, NBA si és per parlar dels espanyols que hi juguen, etc.... De rugbi no, perquè com que no guanyen res...El rugbi però, és el tercer espectacle al món després de mundial de futbol i olimpíades. Pensem que fins a Nova Zelanda hi ha anat gent d’arreu del món i els estadis són sempre plens o gairebé plens, en un lloc on encara és hivern (hemisferi sud) i per tan s’hi va a veure i viure rugbi, no a la platja.

El respecte pel convidat i per tant la normal barreja d’aficions, cosa que permet interactuar i conèixer gent d’arreu. L’olor i el sabor d’una bona cervesa veient un bon partit des de la graderia. La gresca dels més llançats guarnits amb les més atrevides i variades disfresses, la companyia de la teva companya, de la teva dona, família, nens o avis, o simplement d’un grup d’amics. I el tercer temps quan acaba el partit on es fa la cervesa amb el convidat i es comenta el partit, temps que pertany a jugadors i afició, tots junts, i que és inherent a qualsevol partit de rugbi per modest que sigui.

En el rugbi es defensen uns valors que jo ara no explicaré, com tampoc parlaré de la dansa de l’equip amfitrió, els All Blacks, anomenada Haka. De fet no és una dansa agressiva ans tot el contrari, és una dansa que dóna la benvinguda al convidat per contra del que pugui semblar o es pugui interpretar.

Ens trobem a la meitat de la fase preliminar del mundial. Molts equips ja han estat eliminats i tornen a casa. Hi ha hagut autentiques pallisses de resultats, però tots marxaran amb la sensació d’haver intentat jugar al màxim de les seves possibilitats, amb respecte i honestedat. He de dir-vos que un partit de rugbi s’acaba una vegada el temps és complert però finalitza la jugada que s’està fent, és a dir, sona una sirena i qui té la pilota, si li interessa perquè està guanyant, l’envia a fora per acabar el partit. En cas contrari el partit seguiria jugant-se fins que surti a fora per jugada o perquè algú l’envia. Doncs bé, en un partit d’aquesta fase classificatòria en que l’equip que perdia (tan fa el nom) ho feia per una autèntica pallissa de 29 a 3, malgrat haver sonat la sirena i poder llençar la pilota a fora per donar per tancat el partit, es va llençar a l’atac per aconseguir un assaig de 5 punts, però no acaba tot aquí, dolgut en el seu orgull, l’equip que guanyava, quan va recuperar la pilota, lluny de patejar-la a fora del camp i donar el partit per acabat, va seguir jugant per aconseguir algun punt més. Finalment el partit va acabar perquè, tres minuts després, en una jugada la pilota va anar a fora involuntàriament. És aquest el sentit d’un joc, l’enaltiment i la dignificació d’un esport i uns jugadors, en un moment en que tot en l’esport es mou per interessos i diners. No us ho creieu oi?, llavors per què en el tercer espectacle del món com és aquest mundial de rugbi, un jugador suplent d’un equip treu l’aigua als seus companys que estan jugant, mentre els metges i assistents estan amb un company que ha pres mal?

Bé, no sé qui guanyarà, totes les apostes apunten a l’equip amfitrió, Nova Zelanda, que és el que millor està fent les coses, però ha hagut sorpreses dignes de tenir en compte. Cal separar el rugbi de l’hemisferi sud del que es fa a l’hemisferi Nord, en aquest cas l’europeu. Jo crec molt en Irlanda i també en Gal·les, però la mala sort ha fet que s’enfrontin a quarts i per tan en quedarà un dels dos. Em mullaré una vegada més i crec que passarà Irlanda i a més a més crec que arribarà a la Final amb Nova Zelanda. Qui guanyarà? Potser la maledicció de Nova Zelanda en els mundials pot donar sorpreses aquest any (s’acaba de lesionar Dan Carter i ja no jugarà aquest mundial). Jo crec que guanyarà el millor rugbi, el dels All Blacks, i jo me n’al·legraré, no crec en les malediccions, però queda molt per a veure i per a fruir. L’espectacle continua i no és només al camps, és també a l’afició, a la graderia, etc... Gaudiu-lo.

1 comentari:

  1. Sempre que he vist algun partit de rugbi per la televisió, m'ha cridat l'atenció els cops, les dures entrades, veure que després d'un dur cop d'un rival, els jugadors no s'embranquen en una batalla campal com passa en altres esports de contacte . Això és el que més m'ha estranyat ....... fins ara, ja que no sabia, com ara, que sent l'equip rival un convidat, que després del partit, es van tots junts a prendre unes cerveses i parlar de la trobada, i sobretot la forma de finalitzar el partit, que si s'està realitzant una jugada, encara que sigui l'equip perdedor, aquest no acaba fins que no acaba aquesta jugada. Fins i tot l'equip guanyador pot seguir la jugada, encara que només sigui per honorar l'esperit combatiu de l'equip perdedor. (Em recorda quan era estudiant i començava a treballar, que el cap ens recordava que s'havia d'aprendre a treballar en equip). Llàstima que un esport tan dur, exigent i noble, no tingui més acollida entre la gent.

    ResponElimina