La nova Europa i els seus gestors

Fa uns dies que ho volia dir perquè no en sento a parlar, en canvi avui se m’ha avançat un comentarista per la ràdio i per això m’afanyo a no quedar-me enrere, però ni ell mateix se n’ha adonat.

Ja fa uns dies que vista la crisi i la situació que en deriva a països com Grècia o ara Itàlia, per no esmentar anteriorment també Finlàndia, on es va derrocar el govern i s’està avaluant les possibilitats de jutjar-lo com a responsable dels actes que ha comés i que han deixat el país arran del pou, em faig la següent pregunta: què és un polític?  No ho sé. Em va semblar que de política en sabia una mica, però ara veig que no sé pas ni tant sols què és un polític.

Antigament no fa pas massa, dels polítics se’n deia la classe política o també allò dels dirigents polítics, però això no ens cridava l’atenció perquè tots teníem assimilat que els polítics eren els manaven i ningú més no podia rebatre’ls absolutament res. Així ha estat tant a l’època de l’autoritarisme com també a l’actual època de democràcia.

En canvi d’un temps ençà, amb l’esclat de la crisi s’ha vist que els dirigents polítics, amb el president com a màxim exponent, ja no tenen poder de maniobra davant dels tot poderosos empresaris existents. De fet, diuen que entre Apple, Microsoft, Google i no sé quina empresa més d’aquestes tant grans, facturen més que no pas el que es negocia a la borsa espanyola -IBEX 35. Us imagineu el president del govern espanyol, per no dir ja el de la Generalitat que des de la restauració de la institució ha estat sempre un gestor administratiu, us els imagineu com deia assegut en una taula de negociacions amb grans empresaris, dels que maneguen molt i molt capital: representants de grans empreses, banquers, etc..? El rol del president queda absolutament relegat a segona línia. Les grans decisions segur que les prenen els empresaris, i el president del govern, tot i tenir el poder, atenent a la situació no li queda altre que acceptar el que decideixin els empresaris.

Analitzo la situació de Grècia i Itàlia i veig que l’eix franco-alemany, que per cert ja fan consells de ministre conjunts, han destituït, per no dir derrocat, al president electe d’un país tan sobirà com és Grècia i el president electe d’un país també sobirà com ho és Itàlia. Primer els van demanar que sobre tot fessin els deures de restricció de la despesa (el que dèiem, simples gestors administratius) i com que no ha van fer, i a més a més es van posar un xic gallets, com en el cas de Papandreu que va dir: “..ah no!... primer he de consultar amb el meu poble fent-los un referèndum...” els dirigents francès i alemany (Nicolas Sarkozy i Angela Merkel) han fet que abandonin el poder.  Fins aquí podríem acceptar tot plegat, tan en el cas grec com en l’italià, però tot plegat fa trontollar el sistema europeu quan s’opta per posar-hi un govern tecnòcrata. Un gestor! És a dir Gràcia i Itàlia quedaran com un país dirigit des de Berlín i gestionat per un gestor intern. Crec que és molt dur i això ens ha de fer pensar cap a on anem si estem a dintre d’Europa. Els estats poden perdre’s i les petites nacions molt fortes, penso en el cas de Catalunya o la Llombardia o altres d’europees, poden tenir un rol molt actiu dintre d’aquesta nova Europa que pot estar creixent.

Està clar que la nova Europa la dirigiran els francesos i els alemanys, per això no s’hi va afegir la Gran Bretanya tan conservadors ells, però què en serà d’Espanya i el seu govern?. Crec que desapareixeran com a govern i quedaran com a òrgans tecnòcrates administratius, com ho és ara la Generalitat, adscrits però a una Europa potent. Si això és així, llavors, que triem ara a les properes eleccions del 20-N, un gestor? Doncs no sé pas si paga la pena votar per ningú. Votar si, però per ninots, quin? Reflexionem-hi

Què és el Barça?

El Futbol Club Barcelona ha esdevingut sempre un referent en l’àmbit social d’aquest país. Va ser fundat a finals del segle XIX, i com a club de futbol que porta el nom de la ciutat de Barcelona és una referencia mundial en aquest esport i alhora capdevanter en totes les competicions on participa.

En aquell moment, poc es podia immaginar el seu fundador que aquest club arribaria a ser el que és avui. Pero què és avui el “Barça”?

Els fets ocorreguts a principis del segle XX com la dictadura del General Franco i la retallada de llibertats que això representa per al nostre país, fa que l’estadi del Futbol Club Barcelona es converteixi en un altaveu a través del qual s’expressi la discordància de la societat vers el poder establert. Aquest espai, donada la seva magnificiència, és l’únic espai on es pot produir una resistència més activa durant els anys més severs d’aquesta dictadura. Una cosa similar passa encara avui amb l’equip de rugbi de la USAP de Perpinyà, on es manté la màxima expressió de catalanitat d’aquelles contrades, tot i que aquesta mena de manifestació no és en cap cas reivindicativa com va ser aquí, sinó que només s’encarrega de recordar a tothom les nostres arrels, perquè allà, en tot cas, miren de no perdre-les.

Quan jo erà petit, anar al camp de Barça amb el meu pare era tot un esdeveniment. Les famílies ens coneixíem els uns amb els altres, els nens anàvem al futbol, la preocupació era passar l’estona i guanyar el partit, no existien els grups radicals, però també existia una mena de neguit ocult per escoltar una sadana camuflada com era l’himne del Barça d’aleshores, amb lletra en català, també fer onejar una senyera. La magnificiència del Barça en aquell moment quedava restringida al territori estatal perquè en cap cas podia trapassar fronteres. L’única manera d’expressar alguna cosa a l’estranger era guanyar els partits del Madrid, perquè aquests sí que s’emetien per televisió fora de les fronteres. Aquell era el moment que tots havíem de portar la senyera perquè la veiés tothom.

Tot això va acabar, i després el Barça ha esdevingut un club de futbol que sempre ha arrossegat aquell llast, que és més que un club, atès el que en aquell moment va significar. Però és així avui el Barça?

L’altre dia vaig tenir l’oprtunitat de tornar a l’estadi després d’uns anys que no hi havia anat. L’esclat de barcelonisme, una hora abans del partit, és, si més no, espatarrant. Però això, barcelonisme! S’ha assolit ja aquella fita de la catalanitat. Enrere queda tota aquella etapa de ressistència política i social. Ara el Barça és universal, però això no ho és tot, avui el Barça continua sent un referent sota el lema “més que un club”, perquè avui el Barça és mundial i exporta aquell seny tan catala a un món de tanta disbauxa econòmica com és el del futbol. El Barça està implicat amb UNICEF, la qual cosa fa que s’impliqui en obres socials infantils en camps de refugiats d’arreu del món amb fets absolutament palpables.

Esportivament parlant, el Barça és punter al món amb un joc espectacular que fa fruir a tothom que el veu, encara que no li agradi el futbol. I així ho diu el títol aconseguit de campió del món de fa dos anys i apunt de lluitar pel segon en només tres anys. És exemple de joc net, educació esportiva i fair-play, reconegut per tota la premsa i opinió pública mundial.

La pregunta ara és: cap a on va aquest Barça? On pot arribar? Exporta realment catalanitat? Que potser és el nou rei conqueridor de territoris? Potser ara ja no es conquereixen territoris amb soldats, sinó que es fa amb bufons que distreuen el personal amb una pilota i alhora creen un sentiment? Potser arreu no saben la implicació que té el Barça amb el nostre país? O potser aquesta vinculació no l’interesa a ningú d’altres contrades, només a Madrid? No sé ben bé què és, ni en què s’ha convertit aquest Barça, però el que és ben cert és que tot i que continuem portant-lo al cor, sembla que se’ns podria anar allunyant d’aquella idea de familiaritat i de portar la mainada a l’estadi, perquè tota aquesta fama ens comporta que els horaris dels partits siguin especulatius, o simplement perquè el Barça ara ens l’estimem més gent. Se’ns ha fet gran!

Sigui com sigui, jo ha anat a veure les sis copes aconseguides d’una tacada amb els meus fills perquè això és històric, ja que potser mai més no ho tornarem a veure, o potser perquè mai més el Barça estarà al nivell social mundial que ara mateix està. O perquè símplement estem començant a veure el que aquest Barça serà en l’esdevenidor.