ARA ÉS L’HORA, NO ENS FALLEU.

Vaig fer tot l’ensenyament en llengua castellana. Vaig viure la meva infància durant la dictadura del General. Aquella que encara avui hi ha qui diu que no n’hi havia per tant.

Tal i com el meu cognom diu, sóc fill d’immigrant perquè els meus avis van haver de venir a Barcelona a guanyar-se la vida i fugir de la fam i la misèria de la seva terra. Mon pare va venir amb set anys i ja amb onze parlava perfectament el català. Va venir amb la mare i dues germanes, sense pare.

Dit tot això, només em queda per dir que el meu pare sense renegar mai de la seva terra, que l’estimava com és lògic, no hi va voler anar mai més i quan una vegada va passar, ni s’hi va aturar, tot i que després hi va anar a portar a la seva mare -la meva àvia-.

El meu pare sempre deia: “a mi aquesta terra m’ho ha donat tot. Què vols que hi faci jo allà? Aquí hi tinc els fills, la dona, la mare, els meus nebots, les meves germanes... La meva vida”

A casa, de sempre hem parlat català i ens hem educat d’acord amb la cultura d’aquesta terra malgrat, com deia, que jo sóc fill de la dictadura. En aquells anys, segons el què parlàvem ho havíem de fer en veu baixa perquè al pis del costat, que era de lloguer, canviava sovint de propietaris i mai no sabies qui hi tenies al costat. Eren anys de desconfiança i de pors.

El meu barri tenia gent de tota mena. Hi havia molta gent catalana i molt poca d’immigrant, però en canvi el barri del costat i alhora molt proper, el Carmel, tenia moltíssima gent immigrant. Amb els nanos del barri del costat és veritat que no hi teníem massa tracte per no dir gens, però les relacions interpersonals entre barris era com ho és avui en dia, absolutament normals.

Tot el que intento exposar en aquest escrit, en el mínim de línies i amb la màxima simplicitat possible, és el fet que aquest país nostre és integrador. Aquest país l’aixequem entre tots cada dia, amb tota la il·lusió del món per a nosaltres i pels nostres fills. Per això vull adreçar-me, si puc, a aquelles persones que són immigrants, que s’han integrat al tarannà català, que senten aquest país com a seu i l’estimen, que han refet aquí la seva vida, que aquí hi tenen els seus fills, nets, joves, gendres, germans, pares. Sobre tot a aquella immigració espanyola de finals dels anys 50 als de la dècada dels 70. Immigració procedent de l’estat espanyol. Aquella que no tenia problemes de comunicació amb la llengua.

En aquest país es parla una llengua autòctona que es va saber emmotllar a la “invasió” a la qual es va veure sotmès de persones que no l’entenien, sense queixar-se, encara que també és cert que ens interessava a nosaltres. Una llengua, per cert, prohibida per la dictadura del General i encara avui qüestionada.

En aquest país hi ha molta gent que té anhels de veure el seu país lliure. Aquesta gent es va resignar sense dir res quan va veure com la gent nouvinguda ignorava aquesta vessant sota el paraigua que allò era Espanya. Ells ho deien clarament sense escrúpols mentre la resta va haver de callar i resignar-se. Al capdavall era veritat.

En aquest país mai no s’ha negat a ningú res per la seva qualitat de persona nouvinguda. Aquell que ha volgut, s’hi ha integrat bé. Qui no ha volgut o no li ha interessat, no s’ha integrat, només viu en aquesta terra esperant les vacances o la jubilació per marxar al seu poble. Absolutament respectable, evidentment!

Ara aquesta terra, que els va donar la oportunitat de tirar endavant i d’integrar-los, els necessita. Perquè en són probablement la clau del moment en el qual vivim, juntament amb nosaltres mateixos.

Ells, que són persones valentes, que van ser capaços deixar-ho tot per venir cap aquí. Que van confiar en aquesta terra i la seva gent i les possibilitats que els podia oferir en el pitjor moment de les seves vides. Ells, a qui també aquesta terra els deu molt, perquè sí, és clar que sí, ells també van ajudar a aixecar aquest país. Ara ells no poden dubtar! Gairebé crec que tenen l’obligació moral d’agrair el que aquesta terra els va donar. Dic crec perquè evidentment cadascú ha de fer el que el sembli que ha de fer.

La llibertat de Catalunya és veritat que és una necessitat per motius econòmics i de qualitat de vida. Ens trobem en un moment en el qual Europa té seriosos problemes i Espanya corre el risc de quedar a la cua de la Unió Europea en dependència absoluta, econòmicament parlant, dels països forts com Alemanya o França. Catalunya té doncs a més a més la oportunitat de ser capdavantera a Europa i desempallegar-se d’un llast important que fa tres-cents anys que dura.

Però Catalunya també té un anhel de llibertat que ve donat per la seva cultura, per la seva història i per la seva llengua i tradicions. Catalunya tard o d’hora serà el que va deixar de ser, però això si, per la via tranquil·la, serena, reflexiva i democràtica. Fent gal·la del nostre seny i amb un somriure, que mai no hem perdut. I ho serà també per una dignitat que tampoc mai no ha perdut.

Només vull acabar dient que no tinguem por. Que junts farem el camí que millor sabem fer, sent un país amic de tothom, modern, dinàmic, viu i amb aires de pau, de llibertat i de respecte per a les persones.

Però ara no ens falleu. Si us plau.

NO HO VEIG GENS CLAR.

Tinc molt clar com vull que sigui el mes país quan sigui lliure, però he anat observant i analitzant aquests darrers temps les diferents posicions de les persones que m’envolten i detecto coses importants. Méxplico:

Tinc amics dels que sempre s’han manifestat independentistes, però que ara, a l’hora de la veritat em diuen que no tenen gens clar això de posar una butlleta en una urna amb un SI. Els preocupa el tema de la jubilació bàsicament, potser no tant però també altres temes com la seguretat, l’ensenyament, la feina, la sanitat... Em diuen que falta informació per a  la població, i jo assenteixo quan m’ho diuen. És cert.

Escolto per altra banda la posició dels polítics unionistes i tot i que tinc molt clar que o bé no diuen la veritat, o bé s’escuden amb la Constitució Espanyola per impedir la votació, el cert és que intento empatitzar amb aquells que els escolten des de l’altre cantó i me’ls imagino convençuts d’allò que els expliquen. Transmetent per tant a molta gent un missatge que cala tot i que a nosaltres no ens ho pugui semblar.

És clar que ningú no els diu que ens van envair, que ens van imposar la llegua, el dret civil, la cultura, les institucions... i ara resulta que si nosaltres demanem la llibertat, la fi de la imposició del seu imperi sobre el nostre,  som nosaltres els que fracturem la societat, els que dividim, els rebels, els nazis, els insolidaris i molts més adjectius que no venen ara al cas. Estaven molt acostumats a que el normal era la seva imposició i no poden entendre que els diguem prou. Caldria que aquesta anàlisi  tan i tan simplista algun famós d’aquests que hi ha per les tertúlies els ho recordes i els hi fes veure tant al polítics com a la població unionista, i també seria bo que aquests tertulians no es deixessin imposar tants arguments falsos.

Però anem als números:

Precisament abans d’ahir dia 11 es va fer la be baixa –V- a Barcelona. Resulta que l’Assemblea Nacional Catalana va manifestar dies abans que s’havia arribat a sobrepassar les 500.000 inscripcions. Bé doncs, fent un càlcul estimatiu cal dir:

Hi havia uns 11,5 Qm de recorregut en el qual hi havia 36 persones previstes per filera.

Una persona estàtica ve a ocupar uns 50 centímetres quadrats. Alguns faran més  altres menys. Això vol dir unes dues persones per metre quadrat.

L’amplada de la calçada central de la diagonal és d’uns 15 metres on s’havien d’encabir a 36 persones, la qual cosa vol dir que toca a 0,40 metres quadrats per persona. Més restrictiu que en el cas dels 0,5 metres quadrats que dèiem.

Ara:  11.500 m de tram x 20 metres d’amplada (prenem la més ample) = 230.000 metres quadrats de superfície que s’ocupa. Si això ho dividim per 0,4 metres quadrats que ocupa una persona (sent generosos en el càlcul) ens surt una ocupació màxima de 575.000 persones.

Cal tenir en compte que hi ha trams de la Diagonal i de la Gran Via més amples (20 metres), però això el que faria és que la gent estigui més ample. També cal descomptar aquells espais on hi havia les cartells de grans dimensions.

Cal fixar-nos que a les fotografies, a les 17:14 tothom està “a lloc” i no s’observa que hagi massa gent fora de les calçades centrals.

Per tant, possiblement hagin anat els 500.000 i escaig inscrits i uns quants més fora d’inscripció, i que podríem arribar a ser unes 50 o com a molt unes 100.000 persones més, però no passaríem de les 700.000 aproximadament. (personalment em coincideix amb la Via Catalana de 2013 –Cadena humana)

Anem ara als nombres de les darreres eleccions al Parlament autonòmic que és com li hem de dir...

Sobre un cens d’uns 5,4 milions de persones, només van votar 3,66 milions - 67,7% (una de les vegades que més es va votar, si no la que més).

Si comptem com a vot independentista el de CIU, ERC i CUP tenint ben clar que no tot el vot de CIU ho és, i obviem el vot d’Iniciativa i PSC tenint també ben clar que molt d’aquest vot és independentista, tenim que només un 1,78 milions serien de vot independentista (compensant), la qual cosa, fent números grossos vindria a ser un 30% d’independentisme pur, del qual només es manifesta un 40% (700.000 persones) d’aquest presumible 30% de vot independentista pur.

El vot unionista pur no passa del 20% ni en el millor de tots els casos.

L’anàlisi de tot plegat és el següent:

30% d’independentisme pur i 20 % d’unionisme pur. Queda aproximadament un 50% de gent indefinida.

D’aquest  50% podem treure un 20% que no votarà segur. Així es comenta per a la votació que es farà a Escòcia el proper dia 18 de setembre i es demostra a tots els processos electorals genèricament.

Queda per tant un 30% que sí que votarà fins fer arribar el percentatge a la vora del 80%.

Un 10 o un 15% d’aquest 30% restant votarà unionisme, perquè és gent que genèricament no vota mai les autonòmiques per principis espanyolistes i si ho fa a les generals de l’estat espanyol, fent pujar el llistó unionista fins un 30-35% del vot.

La resta d’aquell 30% és un 15-20% que no es manifesta de moment i que són els indecisos i que faran decantar la balança.

Per tant 30-35% de vot unionista clar vers 30% de sobiranisme pur amb un 15-20% per decidir-se, del qual molt probablement ja hi deu d’haver un decalatge d’un 10% decantat cap el sobiranisme estimativament, però caldrà veure si posen la butlleta en una urna o els tremolarà el pols...

Tot plegat, a mi se’m fa molt difícil pensar que guanyarem amb aquests números, i tot podria ser que vingués donat per aquesta febre que ens venen els polítics a la seva conveniència conforme hi ha dos milions de manifestants a una manifestació comptades sense cap criteri científic, provocant certa eufòria i un núvol com els que s’acostumen a crear a Twitter.

Caldria fer una reflexió i potser endarrerir la data de la consulta per tres motius: un per donar aire al govern espanyol que està en un atzucac, una altre per a poder fer campanya del SI per poder informar la població, que no se n’ha fet, i la tercera per guanyar més recolzament internacional. Sóc conscient de les penúries que pateix el país, però també ho tenim molt a prop i cal no equivocar-nos. Potser, podem esperar mig any més...

És una opinió que segur que molts no compartiran, però ho veig com ho escric, i em fa “por” arribar a votar i perdre. Podríem perdre aquesta oportunitat tan bona i haver d’esperar 30 anys més. Em nego, ara no, ara no ens podem permetre l’error de perdre. Seria terrible el retrocés que patiríem.