LA DIADA DE 2012

La Diada Nacional de Catalunya celebrada a Barcelona, amb catalans vinguts de tots els racons del país, va ser un acte on, entre sis-centes mil i un milió i mig del poble de Catalunya es va manifestar per la independència. Era pont, feia dia de platja i molta gent no va poder venir, però tot i així va ser apoteòsic.

Catalunya camina. La relació amb Espanya és cada vegada més i més tensa i cada vegada més hi ha nervis, però és cert que ells no recapaciten i es fa difícil pensar que un dels dos països recularà del seu camí emprés.

El govern espanyol vol mostrar-se fort, segur i inflexible, però ja comença a mostrar signes de dubtes davant la seguretat que mostra el poble català i el seu govern. A més a més hi ha dubtes en alguns partits catalans com el PSC que semblava posicionat clarament però que té corrents interns diversos.

Els militars comencen a reaccionar, el feixisme comença a moure's i qui es fa dir intel·lectual, cosa de la que en alguns casos està sota seriosa sospita, ja comença a treballar.

A Catalunya, gent de tots els colors està amb la majoria. Hi ha il·lusió, dubtes, esperança. Però es vol anar a una passi el que passi, i això dóna força i seguretat. 

Com diu l'Assemblea Nacional Catalana, Catalunya serà el que la seva gent vulgui que sigui. Europa i el món n'estan expectants.

QUÈ PODEM FER?

Havia decidit que aquell era el moment. Sentia que ho havia de fer. Es va posar a córrer sense saber massa perquè però el seu cos li ho demanava. Només sabia que tothom el miraria en aquell moment precís, però això no el preocupava, si més no, no en aquell moment. Sabia però que les  repercusions després serien molt i molt dures.

En Miquel, es un jove impetuós del barri. Tothom el coneix. La seva il·lusió, empenta, imaginació, explosivitat, rauxa, extraversió i fe, fan que quan hom el veu a venir, ja se n’esperi alguna de nova.

El seu afany, entre altres coses, és el seu país. Ell sap que aquest és un país que s’ha d’anar reiventant a sí mateix, que necessita de la seva gent constantment perquè la flama de la identitat i de l’estima no s’apagui.

Tip de coses inútils, de coses en les que sempre ha intervingut però que mai no han acabat de tenir el ressó que calia per augmentar l’estima i la motivació de la nostra gent, en Miquel havia decidit que havia de fer alguna cosa més.

Com que era un noi intel·ligent, sabia que el ressó no hauria de ser interpretat com una malifeta, si no més aviat una incidència simpàtica, extravagant per a cridar l’atenció i molt,  molt fóra de lloc.

En Miquel, després de rumiar-s’ho molt, havia decidit entrar a la Catedral de Barcelona el dia de Corpus, en plena misa, i posar-li a la Mare de Déu de Montserrat, que hi ha al retaule, una senyera estelada per mantellina. Després demanaria davant de tothom, que si us plau no se la tragueren fins que el país, el seu país i també el de la Mare de Déu, fos ben lliure. Després en Miquel marxaria tot cantant amb veu molt forta i estrident la Gallineta d’en Lluís Llach. Just el dia que es fa ballar l’ou al claustre.

En Miquel sabia que aquella acció, més que no pas violència, imposava moltes condicions sense imposar-ne cap.

Havia obligat a l’esglesia catalana a implicar-se amb una bandera. Havia aconseguit el simbolísme de la protecció de la Mare de Déu per al nostre país, en tot el procés. Havia aconseguit la implicació directa de tots els feligresos, i a més a més, havia aconseguit el més important: fer un pas de debó. Definitiu potser. O al menys ho havia intentat.

- En homenatge a les tres noies russes detingudes a Moscou per fer una acció de protesta contra l’absolutisme practicat pel govern Putin, cantant en una esglesia catòlica música punk.