Blogs germans de creació en disseny i reflexions

Agermanat amb el Blogs:
http://iphoneografia-sergi.blogspot.com/
http://reflexionsaleatories.blogspot.com

Aquest Blog també forma part de la cadena de blogs per la independència:


divendres, 28 d’octubre del 2011

Què és el Barça?

El Futbol Club Barcelona ha esdevingut sempre un referent en l’àmbit social d’aquest país. Va ser fundat a finals del segle XIX, i com a club de futbol que porta el nom de la ciutat de Barcelona és una referencia mundial en aquest esport i alhora capdevanter en totes les competicions on participa.

En aquell moment, poc es podia immaginar el seu fundador que aquest club arribaria a ser el que és avui. Pero què és avui el “Barça”?

Els fets ocorreguts a principis del segle XX com la dictadura del General Franco i la retallada de llibertats que això representa per al nostre país, fa que l’estadi del Futbol Club Barcelona es converteixi en un altaveu a través del qual s’expressi la discordància de la societat vers el poder establert. Aquest espai, donada la seva magnificiència, és l’únic espai on es pot produir una resistència més activa durant els anys més severs d’aquesta dictadura. Una cosa similar passa encara avui amb l’equip de rugbi de la USAP de Perpinyà, on es manté la màxima expressió de catalanitat d’aquelles contrades, tot i que aquesta mena de manifestació no és en cap cas reivindicativa com va ser aquí, sinó que només s’encarrega de recordar a tothom les nostres arrels, perquè allà, en tot cas, miren de no perdre-les.

Quan jo erà petit, anar al camp de Barça amb el meu pare era tot un esdeveniment. Les famílies ens coneixíem els uns amb els altres, els nens anàvem al futbol, la preocupació era passar l’estona i guanyar el partit, no existien els grups radicals, però també existia una mena de neguit ocult per escoltar una sadana camuflada com era l’himne del Barça d’aleshores, amb lletra en català, també fer onejar una senyera. La magnificiència del Barça en aquell moment quedava restringida al territori estatal perquè en cap cas podia trapassar fronteres. L’única manera d’expressar alguna cosa a l’estranger era guanyar els partits del Madrid, perquè aquests sí que s’emetien per televisió fora de les fronteres. Aquell era el moment que tots havíem de portar la senyera perquè la veiés tothom.

Tot això va acabar, i després el Barça ha esdevingut un club de futbol que sempre ha arrossegat aquell llast, que és més que un club, atès el que en aquell moment va significar. Però és així avui el Barça?

L’altre dia vaig tenir l’oprtunitat de tornar a l’estadi després d’uns anys que no hi havia anat. L’esclat de barcelonisme, una hora abans del partit, és, si més no, espatarrant. Però això, barcelonisme! S’ha assolit ja aquella fita de la catalanitat. Enrere queda tota aquella etapa de ressistència política i social. Ara el Barça és universal, però això no ho és tot, avui el Barça continua sent un referent sota el lema “més que un club”, perquè avui el Barça és mundial i exporta aquell seny tan catala a un món de tanta disbauxa econòmica com és el del futbol. El Barça està implicat amb UNICEF, la qual cosa fa que s’impliqui en obres socials infantils en camps de refugiats d’arreu del món amb fets absolutament palpables.

Esportivament parlant, el Barça és punter al món amb un joc espectacular que fa fruir a tothom que el veu, encara que no li agradi el futbol. I així ho diu el títol aconseguit de campió del món de fa dos anys i apunt de lluitar pel segon en només tres anys. És exemple de joc net, educació esportiva i fair-play, reconegut per tota la premsa i opinió pública mundial.

La pregunta ara és: cap a on va aquest Barça? On pot arribar? Exporta realment catalanitat? Que potser és el nou rei conqueridor de territoris? Potser ara ja no es conquereixen territoris amb soldats, sinó que es fa amb bufons que distreuen el personal amb una pilota i alhora creen un sentiment? Potser arreu no saben la implicació que té el Barça amb el nostre país? O potser aquesta vinculació no l’interesa a ningú d’altres contrades, només a Madrid? No sé ben bé què és, ni en què s’ha convertit aquest Barça, però el que és ben cert és que tot i que continuem portant-lo al cor, sembla que se’ns podria anar allunyant d’aquella idea de familiaritat i de portar la mainada a l’estadi, perquè tota aquesta fama ens comporta que els horaris dels partits siguin especulatius, o simplement perquè el Barça ara ens l’estimem més gent. Se’ns ha fet gran!

Sigui com sigui, jo ha anat a veure les sis copes aconseguides d’una tacada amb els meus fills perquè això és històric, ja que potser mai més no ho tornarem a veure, o potser perquè mai més el Barça estarà al nivell social mundial que ara mateix està. O perquè símplement estem començant a veure el que aquest Barça serà en l’esdevenidor.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

El mundial de Rugbi

De jove, a l’escola vaig tenir la oportunitat de conèixer l’Alex, el Sergi i el Jaume, uns amics esbojarrats, alegres, oberts dinàmics i sobretot bona gent. Eren gent de rugbi.

El Sergi i l’Alex jugaven a la secció de rugbi del FC Barcelona, amb un dels fills del President Pujol per cert, avui de l’Alex no en sé res i el Sergi té un Pub anglès a Barcelona on s’hi fan tots els partits de rugbi d’aquest mundial. El Jaume era pilar de la UE Santboiana, va marxar a viure a Lleida i tot i que he parlat amb ell fa poc, no n’he sabut res més, es va casar i es va quedar a viure a Lleida.

Ells em van ensenyar què és el rugbi i aquests fascinant món d’autèntics gentlemans. L’esport per damunt d’altres camàndules que es fan en altres esports per a guanyar a qualsevol preu. El respecte pel convidat (en el rugbi el rival és considerat un convidat), l’esforç per a la superació, el gaudir de l’esport en estat pur, la riquesa de l’amistat i la festa per damunt de tot plegat quan s’acaba.

Aquestes són dates de mundial de rugbi, el món fa olor de rugbi excepte aquí, que només tenim futbol i tots els esports que fan olor a espanyol (Nadal, Alonso, tots els de motos, atletisme quan hi destaquen els espanyols, la selecció de Hokey si guanya, NBA si és per parlar dels espanyols que hi juguen, etc.... De rugbi no, perquè com que no guanyen res...El rugbi però, és el tercer espectacle al món després de mundial de futbol i olimpíades. Pensem que fins a Nova Zelanda hi ha anat gent d’arreu del món i els estadis són sempre plens o gairebé plens, en un lloc on encara és hivern (hemisferi sud) i per tan s’hi va a veure i viure rugbi, no a la platja.

El respecte pel convidat i per tant la normal barreja d’aficions, cosa que permet interactuar i conèixer gent d’arreu. L’olor i el sabor d’una bona cervesa veient un bon partit des de la graderia. La gresca dels més llançats guarnits amb les més atrevides i variades disfresses, la companyia de la teva companya, de la teva dona, família, nens o avis, o simplement d’un grup d’amics. I el tercer temps quan acaba el partit on es fa la cervesa amb el convidat i es comenta el partit, temps que pertany a jugadors i afició, tots junts, i que és inherent a qualsevol partit de rugbi per modest que sigui.

En el rugbi es defensen uns valors que jo ara no explicaré, com tampoc parlaré de la dansa de l’equip amfitrió, els All Blacks, anomenada Haka. De fet no és una dansa agressiva ans tot el contrari, és una dansa que dóna la benvinguda al convidat per contra del que pugui semblar o es pugui interpretar.

Ens trobem a la meitat de la fase preliminar del mundial. Molts equips ja han estat eliminats i tornen a casa. Hi ha hagut autentiques pallisses de resultats, però tots marxaran amb la sensació d’haver intentat jugar al màxim de les seves possibilitats, amb respecte i honestedat. He de dir-vos que un partit de rugbi s’acaba una vegada el temps és complert però finalitza la jugada que s’està fent, és a dir, sona una sirena i qui té la pilota, si li interessa perquè està guanyant, l’envia a fora per acabar el partit. En cas contrari el partit seguiria jugant-se fins que surti a fora per jugada o perquè algú l’envia. Doncs bé, en un partit d’aquesta fase classificatòria en que l’equip que perdia (tan fa el nom) ho feia per una autèntica pallissa de 29 a 3, malgrat haver sonat la sirena i poder llençar la pilota a fora per donar per tancat el partit, es va llençar a l’atac per aconseguir un assaig de 5 punts, però no acaba tot aquí, dolgut en el seu orgull, l’equip que guanyava, quan va recuperar la pilota, lluny de patejar-la a fora del camp i donar el partit per acabat, va seguir jugant per aconseguir algun punt més. Finalment el partit va acabar perquè, tres minuts després, en una jugada la pilota va anar a fora involuntàriament. És aquest el sentit d’un joc, l’enaltiment i la dignificació d’un esport i uns jugadors, en un moment en que tot en l’esport es mou per interessos i diners. No us ho creieu oi?, llavors per què en el tercer espectacle del món com és aquest mundial de rugbi, un jugador suplent d’un equip treu l’aigua als seus companys que estan jugant, mentre els metges i assistents estan amb un company que ha pres mal?

Bé, no sé qui guanyarà, totes les apostes apunten a l’equip amfitrió, Nova Zelanda, que és el que millor està fent les coses, però ha hagut sorpreses dignes de tenir en compte. Cal separar el rugbi de l’hemisferi sud del que es fa a l’hemisferi Nord, en aquest cas l’europeu. Jo crec molt en Irlanda i també en Gal·les, però la mala sort ha fet que s’enfrontin a quarts i per tan en quedarà un dels dos. Em mullaré una vegada més i crec que passarà Irlanda i a més a més crec que arribarà a la Final amb Nova Zelanda. Qui guanyarà? Potser la maledicció de Nova Zelanda en els mundials pot donar sorpreses aquest any (s’acaba de lesionar Dan Carter i ja no jugarà aquest mundial). Jo crec que guanyarà el millor rugbi, el dels All Blacks, i jo me n’al·legraré, no crec en les malediccions, però queda molt per a veure i per a fruir. L’espectacle continua i no és només al camps, és també a l’afició, a la graderia, etc... Gaudiu-lo.