POTITO

Marxes i em deixes sol, un altre vegada, com ho vas fer a la universitat. Sabies que marxaries el darrer cop que vam parlar. Tu sabies que marxaries i no m’ho vas voler dir. Tu sabies que jo et podia ajudar ara que tenia temps i estava disposat a ajudar-te, i no vas voler cridar l’atenció.

M’agraïes molt quan anàvem a prendre alguna cosa i jo t’animava i et recolzava. Jo sabia que tu confiaves en mi però jo mai no vaig arribar a imaginar-me que te n’anessis així, de cop i sense dir-m’ho o insinuar-m’ho.

Però això, amic meu, és la única cosa que et retrec. Em dol molt saber com has patit. En un silenci molt sorollós a dintre teu que jo, tot i saber com paties, mai no vaig imaginar cap a on t’abocaves.

No dic que ho sàpiga, però si que em puc imaginar com has patit, com t’has anat apagant i com al voltant teu tot s’anava enfosquint.

Sé com t’agradava la solitud, com a mi, però també sé com t’agradava estar envoltat de la teva família, dels teus amics i també sé el com et costava de mantenir-los perquè, amb la bona persona que eres, moltes persones que han passat per la teva vida s’han aprofitat de la teva amistat, de la teva bonança i després s’han oblidat tots de tu.

Entre ells, jo mateix, que tot i no oblidar-me’n mai dels meus amics, i menys de tu que n’has estat un dels millors, o el millor amic, certament et tenia oblidat perquè jo sabia que en un moment donat la vida, la meva vida en aquest cas, em donaria temps suficient per tornar a gaudir plegats del futur. Però em vaig equivocar. Tu no tenies tant temps. Tu esperaves els amics que mai no vam acabar tornant, o si ho vam fer, ja va ser massa tard.

En el meu cas la meva vida ha passat per traçar un camí, una trajectòria, una família. Per fer-ho necessitava temps, i pensava que tu, més tard, descriuries el teu propi camí i ens retrobaríem.

Al principi semblava que ho faries. Seguies els teus propis derroters, tenies casa, feina i projectes d’estudis, i això feia que la meva sensació fos que ens retrobaríem en un futur, llavors incert, quan tots dos haguéssim acabat de traçar els nostres propis camins.

Però et vas estancar. Tot i que semblava que arrencaves, seguies estancat. Et reconfortaves a tu mateix quan buscaves coses que els demés no enteníem. Que tu entenies i necessitaves, però que crec que t’arrabassaven alhora la teva fortalesa ja afeblida.

Però jo seguia al teu costat, i m’ho agraïes, i no vaig ser mai capaç de veure com totes les teves febleses s’anaven fent, paradoxalment, més fortes.

Teníem pendent fer una cervesa, a casa teva perquè jo sabia com et costava sortir de casa. Teníem pendent celebrar el teu aniversari, que jo tenia el 17. No, no ho vaig apuntar bé perquè em vas dir el 7, i te’n vas anar l’11. Si ho hagués apuntat bé, potser t’haguera pogut ajudar. Potser me n’hauria adonat de com estaves. Potser hauria arribat a temps. Mai no ho podré saber i ara ja sempre em quedarà aquest dubte a dintre meu.

Em dol, em dol perdre un amic i em dol la manera com l’he perdut, com t’has anat. Com m’ha passat per davant aquesta pèrdua sense haver-me’n ni tant sols adonat. Em dol...

Recordes? Ja de joves, com el rebuig al sense sentit et revelava contra tot allò que no entenies, que no tenia un sentit lògic. Vas ser capaç de dir-li al professor que no et mereixies un 10 de matemàtiques perquè havies copiat, i això mateix et va passar quan una mestre de la universitat va resoldre una integral que ella mateixa no sabia resoldre, i que va poder resoldre quan tu li vas dir que era la que ens havien posat a l’examen de setembre. Allò et va fer tirar-te enrere en aquell moment. Allò és una mostra de la teva idea, de la teva fortalesa mental en aquell moment. De la teva dignitat. No, no es podia seguir en aquell món de falsedats, de falta d’això, precisament, de dignitat i de sentit.

Vas deixar la carrera i vas emprendre un nou camí. A l’obra, al Bingo, al pàrquing...

Quantes experiències junts que ja mai no tornaran i que no podrem continuar vivint. La darrera vegada vam gaudir junts d’una bona cervesa, d’una bona xerrada i d’una bona amistat, per unes poques hores, si, però que ens van ser suficients, com sempre ho eren les estones que passàvem junts.

Em quedo sense el millor amic per xerrar, per compartir coneixements, per divertir-nos, per riure, per fer esport... Aquell amb qui ho vam compartir gairebé tot, amb qui millor m’entenia. Em quedo sol.

Espero retrobar-te algun dia en el més enllà i seguir tot allò que ens ha quedat pendent.

Adeu Toni, adeu amic meu.