EL NADAL ESCATOLÒGIC

Ara fa un temps per aquestes dates, un reportatge de la prestigiosa cadena anglesa de televisió BBC, d’abast mundial, va fer una referència als símbols catalans del Nadal. Es tractava d’un programa on hi havia uns convidats i en el qual feien comentaris respecte a fets curiosos que es donen en diferents àmbits de la vida.  Com que allò que toca per aquestes dates és el Nadal, anaven repassant curiositats d’arreu fins a arribar al Nadal català.

“...sabeu qui hi posen els catalans al pessebre?.. doncs un caganer!..sí, sí....un caganer!” deien en to sorprès. I continuaven: “... però això no ho és tot, agafen una soca, li piquen i diuen que la fan cagar. I caga  regals! ...sí, sí... regals per als nens...” Els convidats a la taula i el públic assistent reien sorpresos. Aquesta petita referència dedicada als catalans acabava citant una dita catalana que diu: “menja be i caga fort”, cosa que va provocar l’esclat de rialles de tots els assistents al programa.

D’aquesta última dita no cal dir-ne res més, però el caganer té una explicació raonable consistent en la idea que un pagès cagant al pessebre representa la fertilització de la terra, i per tant una bona collita i molta sort en la sembra; a més a més, també representa la pau que té una persona quan caga i que ha de ser tan necessària en un naixement. D’altra banda picar la soca, el Tió, reflecteix allò més ben valorat antigament, com era l’escalfor i la llum que ofereix una soca al foc, i que va anar evolucionant amb el temps fins que en els nostres dies ofereix regals per als més menuts. Ara bé, per què en diem fer cagar el Tió?

La veritat és que s’ajunten una sèrie de circumstàncies que, vistes amb ulls d’ algú de fora ens pot interpretar com que els catalans som un xic marranots, quan no és així. Però veient les tradicions dels nostres avantpassats i que plegats seguim amb molta joia, estaria bé que en un futur desitgéssim als altres un: “Bon Nadal i bon cagar”

Veieu el video en aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=d_-LVmbe6Wg

Una reflexió que em penso que paga la pena, tal i com me l'han passat: 

“El mundo - tal y como los pesimistas gustan de recordarnos - está repleto de cosas que "no son justas". Por lo tanto, ¿significa eso que algunas personas se llevan toda la felicidad mientras que otras se llevan todas las desgracias? En realidad no. No del todo. Más o menos, unas veces que otras, todos experimentamos cantidades similares de ambas cosas. Puede que algunas veces haya grandes cantidades de experiencias positivas o negativas pero nunca permanecemos atascados en unas u otras. Lo que de verdad marca la diferencia no es tanto lo que la vida te esté dando sino como te lo tomes. “

La nova Europa i els seus gestors

Fa uns dies que ho volia dir perquè no en sento a parlar, en canvi avui se m’ha avançat un comentarista per la ràdio i per això m’afanyo a no quedar-me enrere, però ni ell mateix se n’ha adonat.

Ja fa uns dies que vista la crisi i la situació que en deriva a països com Grècia o ara Itàlia, per no esmentar anteriorment també Finlàndia, on es va derrocar el govern i s’està avaluant les possibilitats de jutjar-lo com a responsable dels actes que ha comés i que han deixat el país arran del pou, em faig la següent pregunta: què és un polític?  No ho sé. Em va semblar que de política en sabia una mica, però ara veig que no sé pas ni tant sols què és un polític.

Antigament no fa pas massa, dels polítics se’n deia la classe política o també allò dels dirigents polítics, però això no ens cridava l’atenció perquè tots teníem assimilat que els polítics eren els manaven i ningú més no podia rebatre’ls absolutament res. Així ha estat tant a l’època de l’autoritarisme com també a l’actual època de democràcia.

En canvi d’un temps ençà, amb l’esclat de la crisi s’ha vist que els dirigents polítics, amb el president com a màxim exponent, ja no tenen poder de maniobra davant dels tot poderosos empresaris existents. De fet, diuen que entre Apple, Microsoft, Google i no sé quina empresa més d’aquestes tant grans, facturen més que no pas el que es negocia a la borsa espanyola -IBEX 35. Us imagineu el president del govern espanyol, per no dir ja el de la Generalitat que des de la restauració de la institució ha estat sempre un gestor administratiu, us els imagineu com deia assegut en una taula de negociacions amb grans empresaris, dels que maneguen molt i molt capital: representants de grans empreses, banquers, etc..? El rol del president queda absolutament relegat a segona línia. Les grans decisions segur que les prenen els empresaris, i el president del govern, tot i tenir el poder, atenent a la situació no li queda altre que acceptar el que decideixin els empresaris.

Analitzo la situació de Grècia i Itàlia i veig que l’eix franco-alemany, que per cert ja fan consells de ministre conjunts, han destituït, per no dir derrocat, al president electe d’un país tan sobirà com és Grècia i el president electe d’un país també sobirà com ho és Itàlia. Primer els van demanar que sobre tot fessin els deures de restricció de la despesa (el que dèiem, simples gestors administratius) i com que no ha van fer, i a més a més es van posar un xic gallets, com en el cas de Papandreu que va dir: “..ah no!... primer he de consultar amb el meu poble fent-los un referèndum...” els dirigents francès i alemany (Nicolas Sarkozy i Angela Merkel) han fet que abandonin el poder.  Fins aquí podríem acceptar tot plegat, tan en el cas grec com en l’italià, però tot plegat fa trontollar el sistema europeu quan s’opta per posar-hi un govern tecnòcrata. Un gestor! És a dir Gràcia i Itàlia quedaran com un país dirigit des de Berlín i gestionat per un gestor intern. Crec que és molt dur i això ens ha de fer pensar cap a on anem si estem a dintre d’Europa. Els estats poden perdre’s i les petites nacions molt fortes, penso en el cas de Catalunya o la Llombardia o altres d’europees, poden tenir un rol molt actiu dintre d’aquesta nova Europa que pot estar creixent.

Està clar que la nova Europa la dirigiran els francesos i els alemanys, per això no s’hi va afegir la Gran Bretanya tan conservadors ells, però què en serà d’Espanya i el seu govern?. Crec que desapareixeran com a govern i quedaran com a òrgans tecnòcrates administratius, com ho és ara la Generalitat, adscrits però a una Europa potent. Si això és així, llavors, que triem ara a les properes eleccions del 20-N, un gestor? Doncs no sé pas si paga la pena votar per ningú. Votar si, però per ninots, quin? Reflexionem-hi

Què és el Barça?

El Futbol Club Barcelona ha esdevingut sempre un referent en l’àmbit social d’aquest país. Va ser fundat a finals del segle XIX, i com a club de futbol que porta el nom de la ciutat de Barcelona és una referencia mundial en aquest esport i alhora capdevanter en totes les competicions on participa.

En aquell moment, poc es podia immaginar el seu fundador que aquest club arribaria a ser el que és avui. Pero què és avui el “Barça”?

Els fets ocorreguts a principis del segle XX com la dictadura del General Franco i la retallada de llibertats que això representa per al nostre país, fa que l’estadi del Futbol Club Barcelona es converteixi en un altaveu a través del qual s’expressi la discordància de la societat vers el poder establert. Aquest espai, donada la seva magnificiència, és l’únic espai on es pot produir una resistència més activa durant els anys més severs d’aquesta dictadura. Una cosa similar passa encara avui amb l’equip de rugbi de la USAP de Perpinyà, on es manté la màxima expressió de catalanitat d’aquelles contrades, tot i que aquesta mena de manifestació no és en cap cas reivindicativa com va ser aquí, sinó que només s’encarrega de recordar a tothom les nostres arrels, perquè allà, en tot cas, miren de no perdre-les.

Quan jo erà petit, anar al camp de Barça amb el meu pare era tot un esdeveniment. Les famílies ens coneixíem els uns amb els altres, els nens anàvem al futbol, la preocupació era passar l’estona i guanyar el partit, no existien els grups radicals, però també existia una mena de neguit ocult per escoltar una sadana camuflada com era l’himne del Barça d’aleshores, amb lletra en català, també fer onejar una senyera. La magnificiència del Barça en aquell moment quedava restringida al territori estatal perquè en cap cas podia trapassar fronteres. L’única manera d’expressar alguna cosa a l’estranger era guanyar els partits del Madrid, perquè aquests sí que s’emetien per televisió fora de les fronteres. Aquell era el moment que tots havíem de portar la senyera perquè la veiés tothom.

Tot això va acabar, i després el Barça ha esdevingut un club de futbol que sempre ha arrossegat aquell llast, que és més que un club, atès el que en aquell moment va significar. Però és així avui el Barça?

L’altre dia vaig tenir l’oprtunitat de tornar a l’estadi després d’uns anys que no hi havia anat. L’esclat de barcelonisme, una hora abans del partit, és, si més no, espatarrant. Però això, barcelonisme! S’ha assolit ja aquella fita de la catalanitat. Enrere queda tota aquella etapa de ressistència política i social. Ara el Barça és universal, però això no ho és tot, avui el Barça continua sent un referent sota el lema “més que un club”, perquè avui el Barça és mundial i exporta aquell seny tan catala a un món de tanta disbauxa econòmica com és el del futbol. El Barça està implicat amb UNICEF, la qual cosa fa que s’impliqui en obres socials infantils en camps de refugiats d’arreu del món amb fets absolutament palpables.

Esportivament parlant, el Barça és punter al món amb un joc espectacular que fa fruir a tothom que el veu, encara que no li agradi el futbol. I així ho diu el títol aconseguit de campió del món de fa dos anys i apunt de lluitar pel segon en només tres anys. És exemple de joc net, educació esportiva i fair-play, reconegut per tota la premsa i opinió pública mundial.

La pregunta ara és: cap a on va aquest Barça? On pot arribar? Exporta realment catalanitat? Que potser és el nou rei conqueridor de territoris? Potser ara ja no es conquereixen territoris amb soldats, sinó que es fa amb bufons que distreuen el personal amb una pilota i alhora creen un sentiment? Potser arreu no saben la implicació que té el Barça amb el nostre país? O potser aquesta vinculació no l’interesa a ningú d’altres contrades, només a Madrid? No sé ben bé què és, ni en què s’ha convertit aquest Barça, però el que és ben cert és que tot i que continuem portant-lo al cor, sembla que se’ns podria anar allunyant d’aquella idea de familiaritat i de portar la mainada a l’estadi, perquè tota aquesta fama ens comporta que els horaris dels partits siguin especulatius, o simplement perquè el Barça ara ens l’estimem més gent. Se’ns ha fet gran!

Sigui com sigui, jo ha anat a veure les sis copes aconseguides d’una tacada amb els meus fills perquè això és històric, ja que potser mai més no ho tornarem a veure, o potser perquè mai més el Barça estarà al nivell social mundial que ara mateix està. O perquè símplement estem començant a veure el que aquest Barça serà en l’esdevenidor.

El mundial de Rugbi

De jove, a l’escola vaig tenir la oportunitat de conèixer l’Alex, el Sergi i el Jaume, uns amics esbojarrats, alegres, oberts dinàmics i sobretot bona gent. Eren gent de rugbi.

El Sergi i l’Alex jugaven a la secció de rugbi del FC Barcelona, amb un dels fills del President Pujol per cert, avui de l’Alex no en sé res i el Sergi té un Pub anglès a Barcelona on s’hi fan tots els partits de rugbi d’aquest mundial. El Jaume era pilar de la UE Santboiana, va marxar a viure a Lleida i tot i que he parlat amb ell fa poc, no n’he sabut res més, es va casar i es va quedar a viure a Lleida.

Ells em van ensenyar què és el rugbi i aquests fascinant món d’autèntics gentlemans. L’esport per damunt d’altres camàndules que es fan en altres esports per a guanyar a qualsevol preu. El respecte pel convidat (en el rugbi el rival és considerat un convidat), l’esforç per a la superació, el gaudir de l’esport en estat pur, la riquesa de l’amistat i la festa per damunt de tot plegat quan s’acaba.

Aquestes són dates de mundial de rugbi, el món fa olor de rugbi excepte aquí, que només tenim futbol i tots els esports que fan olor a espanyol (Nadal, Alonso, tots els de motos, atletisme quan hi destaquen els espanyols, la selecció de Hokey si guanya, NBA si és per parlar dels espanyols que hi juguen, etc.... De rugbi no, perquè com que no guanyen res...El rugbi però, és el tercer espectacle al món després de mundial de futbol i olimpíades. Pensem que fins a Nova Zelanda hi ha anat gent d’arreu del món i els estadis són sempre plens o gairebé plens, en un lloc on encara és hivern (hemisferi sud) i per tan s’hi va a veure i viure rugbi, no a la platja.

El respecte pel convidat i per tant la normal barreja d’aficions, cosa que permet interactuar i conèixer gent d’arreu. L’olor i el sabor d’una bona cervesa veient un bon partit des de la graderia. La gresca dels més llançats guarnits amb les més atrevides i variades disfresses, la companyia de la teva companya, de la teva dona, família, nens o avis, o simplement d’un grup d’amics. I el tercer temps quan acaba el partit on es fa la cervesa amb el convidat i es comenta el partit, temps que pertany a jugadors i afició, tots junts, i que és inherent a qualsevol partit de rugbi per modest que sigui.

En el rugbi es defensen uns valors que jo ara no explicaré, com tampoc parlaré de la dansa de l’equip amfitrió, els All Blacks, anomenada Haka. De fet no és una dansa agressiva ans tot el contrari, és una dansa que dóna la benvinguda al convidat per contra del que pugui semblar o es pugui interpretar.

Ens trobem a la meitat de la fase preliminar del mundial. Molts equips ja han estat eliminats i tornen a casa. Hi ha hagut autentiques pallisses de resultats, però tots marxaran amb la sensació d’haver intentat jugar al màxim de les seves possibilitats, amb respecte i honestedat. He de dir-vos que un partit de rugbi s’acaba una vegada el temps és complert però finalitza la jugada que s’està fent, és a dir, sona una sirena i qui té la pilota, si li interessa perquè està guanyant, l’envia a fora per acabar el partit. En cas contrari el partit seguiria jugant-se fins que surti a fora per jugada o perquè algú l’envia. Doncs bé, en un partit d’aquesta fase classificatòria en que l’equip que perdia (tan fa el nom) ho feia per una autèntica pallissa de 29 a 3, malgrat haver sonat la sirena i poder llençar la pilota a fora per donar per tancat el partit, es va llençar a l’atac per aconseguir un assaig de 5 punts, però no acaba tot aquí, dolgut en el seu orgull, l’equip que guanyava, quan va recuperar la pilota, lluny de patejar-la a fora del camp i donar el partit per acabat, va seguir jugant per aconseguir algun punt més. Finalment el partit va acabar perquè, tres minuts després, en una jugada la pilota va anar a fora involuntàriament. És aquest el sentit d’un joc, l’enaltiment i la dignificació d’un esport i uns jugadors, en un moment en que tot en l’esport es mou per interessos i diners. No us ho creieu oi?, llavors per què en el tercer espectacle del món com és aquest mundial de rugbi, un jugador suplent d’un equip treu l’aigua als seus companys que estan jugant, mentre els metges i assistents estan amb un company que ha pres mal?

Bé, no sé qui guanyarà, totes les apostes apunten a l’equip amfitrió, Nova Zelanda, que és el que millor està fent les coses, però ha hagut sorpreses dignes de tenir en compte. Cal separar el rugbi de l’hemisferi sud del que es fa a l’hemisferi Nord, en aquest cas l’europeu. Jo crec molt en Irlanda i també en Gal·les, però la mala sort ha fet que s’enfrontin a quarts i per tan en quedarà un dels dos. Em mullaré una vegada més i crec que passarà Irlanda i a més a més crec que arribarà a la Final amb Nova Zelanda. Qui guanyarà? Potser la maledicció de Nova Zelanda en els mundials pot donar sorpreses aquest any (s’acaba de lesionar Dan Carter i ja no jugarà aquest mundial). Jo crec que guanyarà el millor rugbi, el dels All Blacks, i jo me n’al·legraré, no crec en les malediccions, però queda molt per a veure i per a fruir. L’espectacle continua i no és només al camps, és també a l’afició, a la graderia, etc... Gaudiu-lo.

La llengua catalana

Encara que ho pugui semblar, pel ressò que ha tingut la recent sentència del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística a l’ensenyament, no és oportunisme fer ara aquest escrit sobre la situació de la llengua al nostre país perquè sempre he volgut fer aquesta reflexió sobre la nostra llengua. De fet, la idea de fer el blog se’m va ocórrer perquè volia fer referències constants sobre la llengua. Ara bé, és ben cert que m’ha anat la mar de bé per trobar el moment idoni de començar.

Abans no res, deixeu-me dir que la intenció d’aquest escrit no és de ferir la sensibilitat d’aquelles persones que el puguin llegir i siguin castellanoparlants. Res més lluny de la meva intenció. El que proposo, és estimular el pensament sobre l’ús de qualsevol llengua minoritària com el català, malgrat què en aquest cas és una llengua parlada per onze milions i mig de persones.

Una de les coses que més m’aprecio de la nostre identitat com a poble, a banda com és lògic del global de la nostra història i tradicions com a país, és la nostra llengua, em penso que és la part més important, més viva i alhora més vulnerable de totes les nostres senyes d’identitat.

Una llengua és materna i la sents pròpia. Potser l’aprens i l’adoptes com a teva, o simplement la parles i la comprens perquè l’has aprés i prou. De vegades ni t’interessa millorar la teva pròpia llengua, la que sigui, o de vegades fins i tot et fa vergonya usar-la i hi ha qui demana perdó per parlar-la en públic quan és una llengua minoritària, però és una llengua al cap i a la fi. Tal és el cas de moltes persones públiques que en parlar en públic adreçant-se a una altre persona de la mateixa llengua, quan els han dit que parlessin en castellà han demanat perdó i en algun cas, com un de recent, la persona va dir “...perdó, m’ha traït el subconscient...” Això és de ben segur un complex d’inferioritat per usar la teva pròpia llengua amb algú que també la parla davant de qui no l’entén. És de mala educació de fer-ho en públic? Pensem-hi! Jo crec que no. Que està passant amb l’anglès? Res, però amb el català són peres d’un altre perer.

Dic tot això perquè sembla que el català ha de continuar sent una llengua d’ús familiar, que només els quatre simpàtics tenen una mica d’interès per a aprendre-la, i que no la podem parlar en públic perquè és de mala educació: “...antes por obligación y ahora por educación...” Que no pot ser que una persona tingui una llengua pròpia com a tal i utilitzar-la en públic si s’escau? L’has d’amagar per fer servir el castellà a la teva pròpia terra? Perquè es clar, no fos cas que a algú li senti malament! Penso que l’ús de la llengua catalana al seu propi territori crea un complex d’inferioritat a qui la parla davant de qui malgrat entendre-la no té cap intenció d’usar-la. És el cas què es produeix a les converses entre qui parla castellà i no vol parlar gens el català, i qui parla català. El que parla català irremissiblement acabarà parlant castellà. La llengua forta guanya a la feble. La resposta del ciutadà anomenat bilingüe és molt senzilla: com que jo conec les dues, a mi no em costa res de canviar. Error! I després veurem el perquè.

Espanya políticament existeix des de fa molt poc temps, diuen que cinc-cents anys, mentre que la llengua castellana en fa molts més. De fet, com el català perquè són dues llengües romàniques que han evolucionat conjuntament del llatí i naixen les dues en el segle IX. Potser el català ha evolucionat molt més perquè ha estat sempre més sotmesa a constants canvis per les invasions del territori en temps de guerres i pels fluxos migratoris que ha patit. Cal tenir present a més a més que gairebé no ha tingut mai una llei que el protegeixi fins a finals del segle XX, cosa que també ha influït en la seva constant evolució alhora que ha representat una problemàtica per a conservar-la. El català a més és una llengua partida. Vol dir què a més a més de tenir la seva pròpia evolució natural en funció de les seves migracions geogràfiques suportades, s’ha vist afectada per les influències administratives de cada part del territori català, com és el cas de la Catalunya del nord (Rosselló, Conflent, Capcir, Fonolledes i la Cerdanya) on hi ha una influència del francès i l’Alguer amb la influència de l’italià.

És precisament ara que tenim una llei que la protegeix des de finals del segle XX que comencem a plantejar-nos de protegir-la quan no ho ha estat mai. De fer-ne un us social normalitzat, d’evolucionar-l’en amb els neologismes, de millorar-la, de respectar-la i d’aprendre-la constantment perquè és la nostra. Però ara que ho tenim escrit i estem motivats per fer-la servir, ara és quan ens arriben els atacs més ferotges des de l’exterior. Més ferotges? No, abans teníem els mateixos atacs i ens sotmetíem per por al ridícul que ens havien fet creure que fèiem quan la parlàvem, i per tant, no ho enteníem com a un atac, ans al contrari, ens havien fet veure que era culpa nostre.

Que ningú no s’enganyi, els rics parlaven en castellà i dominaven la societat civil i per tant la llengua. Ara els del Partit Popular segueixen igual. Només una petita part de la burgesia catalana utilitza la llengua catalana i en fa bandera, però molt poca gent d’aquesta part de la societat. Per sort, la classe mitjana d’aquest país és qui més la conserva en el dia a dia, sense escrúpols i amb naturalitat, ara bé si cal parlar en castellà, com que en saben i no els costa de canviar, canvien ràpid... no fos cas... però també cal veure que s’hi juguen el negoci i per tant el pa que s’hi dóna.

L’any 1990, quatre anys després de la llei de normalització del català, que si no recordo malament era de l’any 1986, van sorgir els primers atacs a la normalització. Eren encara anys de transició política i ningú no comptava que tindríem una pedra a la sabata en aquest tema que ens acompanyaria tant de temps. El famós advocat ultradretà Esteban Gómez Rovira va ser el primer en dur a terme la defensa del dret d’una família a exigir l’ensenyament a l’escola en castellà. Eren les primeres pinzellades del que encara avui perdura, vint-i-un anys després, i espera!

En aquell moment es va recórrer la llei fins a arribar al constitucional. Aquest tribunal davant la forta pressió europea va aprovar la llei dintre els marges constitucionals. Avui però, el que no es discuteix és la llei, si no el dret de tres famílies concretes. Bé tot un embolic jurídic, perquè si la llei és constitucional, per què el Suprem ha donat la raó a les famílies i fa que la Generalitat hagi de garantir l’ensenyament d’aquests nens en castellà? Però jo no vull entrar en aquest debat. El que crec és que és de molt difícil solució, perquè si entenem que som a Espanya i a més a més diem que som una societat bilingüe amb la cara ben alta, perquè no ensenyem en castellà a qui ho demana? No ho tenim tant clar?

El problema rau precisament en un concepte erroni que abans n’em parlat. Catalunya no és una societat bilingüe per contra del que moltes persones o gairebé tothom pugui pensar, i aquest és el moll de l’os de tot plegat. La llengua predominant a Catalunya és el castellà de llarg, i com a única solució per a la llengua catalana és la creació d’un estat propi dintre de la unió europea que regulés l’ús de la llengua catalana, però tot plegat és del tot una utopia.

Un país és bilingüe quan utilitza les dues llengües en igualtat de condicions, la qual cosa és molt difícil o gairebé impossible. Si pensem que utilitzar una llengua correctament és molt difícil, imagineu-vos el que pot ser utilitzar-ne dues. El que succeeix és que sempre hi ha una llengua que domina i una segona llengua que resta sotmesa a la dominant. Aquest sotmetiment vol dir que una té més força que l’altre i per tant aquesta altre adopta les estructures de la llengua predominant. En el nostre cas, una llengua és molt predominant sobre l’altre. És el cas del castellà a Catalunya sobre la llengua feble que en aquest cas és el català. Si a més a més resulta que parteixen d’estructures molt similars, per no dir idèntiques, provoca que la llengua feble, el català en aquest cas, vagi molt a remolc de l’altre, el castellà, amb la qual cosa el que fem és què amb les mateixes estructures d’una llengua traduïm únicament paraules, i no totes, per poder dir que ja parlem dues llengües, la qual cosa és totalment errònia.

Quan els polítics s’omplen la boca dient-nos que som un país privilegiat i ric perquè som bilingües, pareu a comptar quantes incorreccions fan, tant en català com en castellà. Lògicament en fan més en català perquè tornem al mateix, és la llengua feble. Per tant, de bilingües res de res, i ells mateixos en són un exemple. No us els cregueu, és mentida!

En català hem perdut estructures originàries com “... no pas menys de cinquanta persones han anat a... “ per a una traducció literal del castellà “..més de cinquanta persones han anat a..”, o com l’expressió: “...res que no necessitis, fes-m’ho saber...” per si necessites alguna cosa, m’ho dius...” i moltes d’altres. Per no dir lèxic, s’ha perdut el “pas” i hem perdut el “llençar”, i moltíssimes més. Podríem omplir un llibre.

No fem un ús correcte de la nostra llengua, traduïm del castellà i ens assembla que ja va bé. Però no pretenc ser un purista de la llengua, no ho puc ser perquè no en sé tant, ni ho pretenc, però sí que m’interessa la seva deformació per invasió d’una altre llengua. La nostra sempre ha estat una llengua d’evolució que ha anat afegint noves paraules i perdent-ne d’altres, i això ens porta cap evolucions importants, però que no ens facin creure que els catalans som afortunats perquè som bilingües, perquè no és cert! El que estem fent és perdre moltes estructures autòctones. Evolucionant potser cap a una forma dialectal del castellà d’aquí a uns 100 anys? Perquè llavors tindrem una llengua castellana amb la mateixa estructura i paraules iguals però deformades. Al meu poble això és una forma dialectal d’una llengua. En aquest cas seria que el català es convertís en un dialecte del castellà.

El sabor de la Ribera

En la prèvia de la retransmissió d’un partit de futbol que s’havia de jugar a l’estadi de Mestalla entre el Barça i el València, el gran mestre Puyal en una d’aquelles introduccions que fa de tan en tan i que tant agraden per la seva gran capacitat de descripció i alhora per la facilitat de situar-te amb tota mena de detall a l’espai i en el temps, va voler dedicar unes paraules a la terra on era en aquell moment.

Aquella retransmissió de no fa pas masses anys, era tot just passat l’estiu, quan la tènue calor de finals de setembre o primers d’octubre ens fa enyorar les recents calorades de l’estiu que ja deixem endarrere. En Quim, feia una molt minuciosa explicació del que havia percebut ell en aquelles contrades de la comarca de la Plana Alta o potser del Baix Maestrat –mai no ho va especificar però ha va saber donar a entendre- amb ocasió de la seva més que probable recent estada.

Explicava el sabor que tenen les coses senzilles quan les percebem d’una manera diferent a com quan ho fem habitualment, així, en Quim va voler fer un èmfasi especial en explicar aquell moment que li van transmetre aquelles vesprades amb la caiguda del sol assaborint els febles vents de Llevant.

La seva riquesa dialectal feia que aquella descripció m’embolcallés de tal manera que em vaig sentir atret no només per la descripció de l’espai, sinó també per assaborir el moment de gaudir de la riquesa dels amics aprofitant que allí, el temps passa a poc a poc. Les converses disteses i enriquidores, el silenci, i fins i tot la mateixa frescor d’aquella vesprada que ell ens explicava en un deix castellonenc em transmetien alguna cosa afegida.

En Quim explicava com eren les vesprades mentre ell era a l’eixida de la casa on es trobava allotjat - en Quim mai no diria si era a casa d’un amic o allotjat en un hostal-. Explicava que a la tarda, quan el sol ja s’ha post per ponent a sobre de les muntanyes del litoral, es respira el fluix vent de llevant que et suavitza la suor de la cara i et porta aquella olor de mar. Aquest airet restringit fa que et pugues traure el barret de palla que has de dur tot lo dia per resguardar-te del sol de migdia. A aquella hora es manté encara la claror del cel de la Plana tan característic arreu del País Valencià, i és així perquè el meu amic Vicent m’ha explicat que les muntanyes del litoral fan d’espill. Se sent l’olor de terra mullat per l’aigua que hi hem posat per temperar el paviment, acompanyada del soroll de les fulles de la figuera i el canyís que serveixen per trampejar el sol de migdia.

Només cal asseure’s a una cadira i deixar que la resta passi per davant i ho sàpigues assaborir. És tan senzill com el sabor de l’amistat, de les converses disteses, com les olors i com palpar la fresca que ens ofereix el conjunt.

En Quim com tots sabem és un lingüista, i no m’agrada dir-ne filòleg perquè ho faria massa professional i ell el que fa sempre és aprendre del poble. Ell mai no imposaria res, ans al contrari, en Quim el que fa com a bon mestre és aprendre de tot allò que li aporta riquesa. Ell ja destriarà la informació i en sabrà traure profit.

Seguint doncs aquest exemple del mestre, i aprofitant el fet que he tingut la oportunitat de ser al País Valencià aquest estiu, he de dir que he intentat emular-lo, encara que només en l’esperit, ja que ni tinc el do, ni el temps, ni la capacitat de comunicació.

Hem anat en família a un poblet d’interior anomenat Bicorp, a la comarca de la Canal de Navarrés, a sobre de la comarca de la Ribera. És d’aquelles parts del País Valencia on no es parla gens català o valencià perquè va ser repoblat pel Rei amb gent de l’Aragó, cosa que fins avui es manté perfectament perquè no han tingut mai cap interès d’aprendre la llengua. Ara, amb els canals de televisió i ràdio, encara que poc, com a mínim comencen a respectar-lo i a veure que és una llengua. Alguna cosa doncs comença a canviar. Tot i que no pretenen parlar-lo. He de fer un incís i dir que el meu sogre parla perfectament català ja que és criat i ha treballat sempre al barri de Gràcia de Barcelona, i la Ma. Rosa, la meva sogra és filla de Terrassa.

Malgrat que vam anar-hi per a fer una visita a la nova Ciutat de les Arts i de les Ciències a València, he intentat el molt poc temps que vaig disposar per aprofundir un xic en els temes de la llengua i del país.

Sobre la visita a la ciutat de València he de dir que no n’he tret res d’especial ja que vaig entrar directament a aquesta Ciutat de les Arts i vaig sortir altre vegada cap al sud al vespre i esgotat de tan caminar. Com a referència, destacaré la majestuositat de l’arquitectura d’en Calatrava i la gran disposició d’espai tant en alçada com en superfície.

Quan em vaig adreçar cap al sud el primer dia, en arribar a l’altura de Xàtiva no vaig poder resistir la temptació d’anar-hi a fer un tomb. No tenia gens de temps, però el cos em va demanar d’anar-hi a fer ni que fos un petit tomb en cotxe.

L’any 1982, quan hi va haver la riuada que va negar tots els camps fruiters i es va endur pobles sencers perquè es va rebentar la presa de Tous, vaig anar també a Bicorp, a casa del meu amic José. En José em va ensenyar tots els pobles de la Canal de Navarrés fins a Xàtiva i em va ensenyar el poble i la seua història.

Lluny de tenir res a veure el fet que l’amic Raimon hi visqui, Xàtiva em va arribar al cor i no sé encara avui el perquè, com he dit però, quan m’hi vaig apropar, vaig sentir l’obligació d’anar-hi.

Aquest dia, en José em va explicar que sobre la ubicació de la Generalitat Valenciana es va debatre molt i molt durant la transició sobre si s’havia de situar a València o bé a Xàtiva, perquè Xàtiva té un valor afegit en la resistència amb els moriscos i contra les tropes d’en Felip V que va fer cremar la ciutat. Finalment es va fer a València com tots sabem, però això parla molt de Xàtiva i la seua importància, fins el punt que és coneguda com la Guernica Valenciana.

La petita estona que vam poder estar amb en José, va ser en família i amb nens, però això no trau la riquesa del moment.

Amb en Vicent però va ser diferent perquè hi vaig poder parlar més estona. Tinc la sensació que tenim un fíling especial, no sé perquè. Potser per la pau que traspuen les sues paraules quan les diu. Vaig tenir la ocasió de conèixer-lo a Calafell un estiu que venia de visita mentre la seua filla era encara petita. En Vicent és nebot del meu sogre, en Pepe “Parras” de Bicorp, on hem pogut allotjar-nos aquests dies.

Quan en Vicent va venir, ja em va explicar moltes coses de la seua terra i del caràcter de la gent de la Ribera. Però el que més em va sorprendre va ser el seu respecte pel lloc que visitava i la seua gent, tenint-nos com a referència quan nosaltres gairebé ni en sabem res d’ells.

En Vicent es va alegrar de veure’ns. Ell viu i treballa a Catarroja, però estiueja a Bicorp perquè li ve d’antic. Mentre caminàvem pel poble per a poder-lo veure em va explicar com és la seua casa allà al poble i els canvis que han hagut perquè és molt antiga. Resulta que en Vicent viu al Castell de Bicorp i té molts problemes per a fer-hi reformes de millora perquè l’han declarat patrimoni.

D’entre moltes coses que em va explicar mentre caminàvem per Bicorp, una de les coses que més ens va frapar va ser quan ens va explicar que ha tallat tots els tarongers dels camps que tenia. Només n’ha deixat una trentena per a la família i els amics, ja que li donen una quantitat de taronges més que suficients. En Vicent, amb certa indiferència supèrflua, però tristor interior que volia mirar de dissimular, ens explicava que el preu de la taronja és ja de per si molt i molt baix, que tot s’ho enduen els intermediaris, i que a més a més ja fa dos anys que ja no li paguen perquè les empreses s’han declara en suspensió de pagament, o concurs de creditors. M’explicava que aquests diners ja no els recuperarà mai més.

En Vicent és funcionari a Catarroja i quan va heretar les terres es va demanar una excedència perquè a ell li agrada molt la terra. És enginyer agrònom i tenia la possibilitat de gaudir de fer el que a ell li agradava malgrat que a l’Ajuntament de Catarroja faci el mateix. Ara, en Vicent es planteja tornar a l’ajuntament.

En aquest petit viatge al País Valencià he pogut gaudir molt poquet dels amics i menys encara del paisatge i de la seua gent, però les petites estones que he pogut tenir m’han evocat a aquelles paraules del mestre Puyal. El sabor dels pobles on els avis passen les tardes a la recerca d’una ombra o del lloc on corre el vent. De fet els meus sogres ho tenien perfectament estudiat: al matí a la part interior de l'habitatge, sota el cobert de canyís, i a la tarda, després de la migdiada, a fora, a l’eixida de la casa, on es veu la gent, es parla amb els amics i hi corre l’aire fresc de la vesprada.

Vull donar les gràcies als meus sogres que ens han facilitat l’hostalatge i amb qui hem compartit estones familiars amb ells i amb el germà del meu sogre, en Manel.

Mourinho i el Madrid

Avui faig el meu primer escrit . Tot i que crec que estan passant coses més importants al món i que en qüestió d'hores serà molt sonat, parlo de l'enderrocament de Gadafi a Líbia (el tirà ha hagut de fugir després de 47 anys al poder i es troba amagat en algun lloc marejant la perdiu), he preferit desfogar-me amb la ditada del Mou a l’ull d’en Tito Vilanova, el segon d'en Guardiola al Barça, el dia que el Barça va guanyar la supercopa d’Espanya al Madrid al camp del Barça en el partit de tornada.

No deixa de sorpendre'm la capacitat de trasgiversar que té el CF Real Madrid en tots els aspectes, i ho dic perquè jo no tinc aquesta capacitat. Ara resulta que la culpa és dels jugadors i staff del Barça. Ves quins....

En el món del Rugbi hi ha un respecte impressionant pel rival, Si et guanya un partit l'aplaudeixes! Si et repassa, l'admires i també l'aplaudeixes, i si el guanyes, has de respectar-lo al màxim perquè sense ell tu no hauries jugat mai aquest partit. A més a més, si un jugador o un equip sencer et guanyen, el que has de fer és comportar-te com un home (sense interpretar l'aspecte masclista de la frase), sobreposar-te i aprendre a esforçar-te al màxim per a superar-te i escurçar les distàncies, però sempre amb el respecte i l'admiració que et mareix el rival. No s'hi val fer el ploramiques o comportar-se com un nen. T''aixeques, calles, t'ampasses l'orgull, no discuteixes, et sobreposes, ignores el dolor de les farides i cops i continues encara amb més esforç.

Us sóna d'alguna cosa? És la frase preferida d'en Pep: “...i si hi ha entrebancs perquè algú es lesiona o l'expulsen o no pot jugar per sanció, cap problema, això ens farà més forts...”

Què us he de dir d’en Mou... Avui (24 d’agost de 2011) un Psiquiatra en parlava a la secció de cartes del lector a la Vanguardia. Bé, em penso que se li ha anat la mà en fer públic un possible diagnòstic en un mitjà, però ha definit el que tots pensem: que està tocat de l’ala. Tots? No, ahir al vespre, mentre jo era fent una cervesa a la meva terrassa i llegint el diari, el meu veí d’adalt que és excessivament del Madrid, però més aviat anticatalà, dèia que tenia ganes que ens guanyes algun equip jugant a futbol perquè ens empassessim la prepotència, i tot seguit deia que no ho entenem. Caram, ara sí que el que no entenc res sóc jo. Al meu Twuitter hi deia: són bojos aquests del Madrid.

El que més m’impressiona és la capacitat en ple segle vint-i-u de captivar la ment d’una massa. Jo és que crec que en Mou és més aviat curt. De debó, no ho dic pas perquè jo li tingui mania, ans al contrari, si és que em cau la mar de bé. El que em fa pena són tots els seus seguidors, els seus fidels, i fins i tot podriem dir feligresos perquè podriem parlar de religió.

Jo no dubto que amb tota la tensió, creada poc a poc pel mateix Madrid i el propi Mou , a qui algun amic li diu “Mooucinco” arran del 5-0, a alguna persona de l’staff del Barça, jugadors, i fins i tot al pròpi Tito, hagin perdut els papers i hagin caigut en el parany extés per Mou. Ara bé, arribar a perdre els papers fins a posar-li el dit a l’ull a en Tito... vaja que em va fer molta gràcia. Ara resulta que el temible Mou és com un nen. Mare de Déu, qui ho havia de dir.

El cert però, és que tot plegat ha de durar més i ha d’acabar d’alguna manera que el temps ens dirà. Jo, i em mullaré, tot i pensar que no és massa llest, crec que acabaran marxant ell perquè s’ho ha posat tot en contra. Ara ja no li queda res. Si perd partits, sortirà per la porta del darrera. Jo crec que ni el propi vestidor el segueix al cent per cent. Però que mai ningú no oblidi, que si marxa serà una gran pèrdua pel barcelonisme. Quin gran tio!