Blogs germans de creació en disseny i reflexions

Agermanat amb el Blogs:
http://iphoneografia-sergi.blogspot.com/
http://reflexionsaleatories.blogspot.com

Aquest Blog també forma part de la cadena de blogs per la independència:


dilluns, 14 de maig de 2018

LA RAÓ


Se’m fa difícil conversar, parlar o intercanviar diferències amb persones que no escolten, que no conversen, que no parlen o que es creu en possessió de la veritat. En definitiva, que només atenen a la seva raó. Persones que quan fan veure que escolten en realitat el que estan fent és pensar en elles mateixes.


Se’m fa difícil conversar, parlar o intercanviar diferències amb persones que veuen la situació actual com una situació absolutament normal a Catalunya.


Se’m fa difícil pensar que visc en un país on hi viuen persones que, inclús per la força, ofeguen, aixafen o prohibeixen la lliure expressió, la denúncia, la lluita pacífica o la reivindicació dels altres. Mentre tant hi ha qui mira cap a un altre costat. Estem acceptant el feixisme sense adornar-nos-en.


Se’m fa difícil llevar-me cada matí i pensar que hagi persones innocents a la presó sense haver comés cap acte violent, només per haver intentat dialogar amb un govern espanyol incapaç de res i haver possibilitat únicament que el poble s’expressi democràticament. Hi ha qui veu normal que tot plegat es dugui a terme sota la batuta d’una judicatura i fiscalia de dubtosa independència. Aspecte més que qüestionat internacionalment juntament amb els tics de manipulació política absolutista.


Em costa creure que hagi persones acomodades que es pregunten entre ells: què volen ara aquesta gent que diuen que no estan bé. Tot plegat sense mostrar cap predisposició a un mínim d’empatia. Se’n diu dreta, o extrema dreta.


Catalunya serà el que la seva gent vol que sigui i no serà el que diguin des d’Espanya que ha de ser. Malgrat que ens vulguin prohibir la nostra llengua, ens amaguin la nostra història, ens vulguin fer callar, fer oblidar un sentiment o fer-nos creure que no som res, que som espanyols,  nosaltres seguirem defensant el que volem ser i que un dia ens van prendre per raó de la força, perquè creiem en el nostre país i la nostra manera de ser i de fer.


Sembla doncs prou clar que Espanya no és un país d’arrel democràtica, més enllà d’introduir un vot en una urna, Espanya està demostrant als ulls del món i sense escrúpols que hi ha coses de les quals ni tan sols se'n pot parlar.


L’única fe, l’únic suport que podem tenir els catalans és Europa i ja s’ha vist que no té cap interès en resoldre cap conflicte que, ves per on, és un conflicte d’arrel democràtica.  Europa es desfà i Alemanya està farta de tibar del carro, així que només li falten els conflictes interns d’algú que ni tan sols és aportador econòmic i està molt endeutat. Amb aquest panorama és fàcil que, com diu algú, ens bombardegin amb total impunitat.


Malgrat tot, ens caldrà caminar amb convenciment. Anar a la nostra i treballar pel nostre ideal perquè creiem en un país millor i perquè, diguin el que diguin, no ens han comptat i no saben quants som, malgrat que diguin que som pocs. Ves què han de dir...


Malgrat tot, hem de treballar per desmuntar les manipulacions de la realitat que cada dia es fan, la postveritat, cosa molt complicada, i les notícies falses “fake news”. Hem de demanar empara a la justícia internacional. Hem d’eixamplar la base. Ha d’haver més gent, segur, que es converteixi a la democràcia, no a l’ independentisme, perquè si és així s’haurà guanyat una Espanya més plural que en permeti obertament el debat.


Malgrat tot, hem de sortir al carrer a reivindicar llibertat dels presos i del país. Hem de pensar en coses a fer amb ressò internacional, perquè a la fi, guanyem o perdem, només demanem pacíficament un referèndum legal, pacífic i democràtic. És la nostra força.


La democràcia rau en l’acceptació de la diferència. Una vegada acceptada aquesta diferència ens cal el respecte per a aquesta diferència. Si no complim aquest principi bàsic no ens podem anomenar demòcrates.

dilluns, 11 de juliol de 2016

AL COR DE LA BATALLA: CORBERA D'EBRE

No pretendria mai de la vida escriure res sobre un tema tan transcendent. Tampoc pretenc fer-ho ara i aquí, per desconeixença i per respecte.

N'heu sentit mai a parlar de Corbera d'Ebre? Jo la vaig descobrir tot llegint el llibre d'en Josep Maria Espinàs "Caminant per la Terra Alta" en el que s'hi descriuen els pobles de la comarca. En el cas concret de Corbera, esmenta que damunt del poble s'hi manté el poble vell derruït pels bombardejos de la guerra.

Corbera és un poble situat damunt d'un turó, la qual cosa li confereix una bona situació estratègica, cosa que va fer que patís molt durant la crua batalla de l'Ebre a la Guerra Civil espanyola. La seva gent ha decidit mantenir viva l'empremta de la guerra tot refent-se de les runes, creant un poble nou més avall, i mantenint viva la memòria de la guerra.

Hi he passat per la carretera moltes vegades, sempre que he anat a la Terra Alta, perquè n'és vila de pas per la carretera, però mai no  he parat i mai no m'hauria pogut imaginar el que és aquell poble, la seva força, la seva empremta, el seu patiment...

Hi vaig voler anar ara fa pocs dies expressament per poder-ho veure per mi mateix. Com era d'esperar, em va sorprendre el seu silenci ensordidor i respectuós. Valoreu-ne vosaltres mateixos les imatges.

El meu petit modest homenatge i record a totes aquelles persones que van patir, lluitar i morir en aquest i en tants llocs d'una guerra tan dura i propera.