QUÈ PODEM FER?

Havia decidit que aquell era el moment. Sentia que ho havia de fer. Es va posar a córrer sense saber massa perquè però el seu cos li ho demanava. Només sabia que tothom el miraria en aquell moment precís, però això no el preocupava, si més no, no en aquell moment. Sabia però que les  repercusions després serien molt i molt dures.

En Miquel, es un jove impetuós del barri. Tothom el coneix. La seva il·lusió, empenta, imaginació, explosivitat, rauxa, extraversió i fe, fan que quan hom el veu a venir, ja se n’esperi alguna de nova.

El seu afany, entre altres coses, és el seu país. Ell sap que aquest és un país que s’ha d’anar reiventant a sí mateix, que necessita de la seva gent constantment perquè la flama de la identitat i de l’estima no s’apagui.

Tip de coses inútils, de coses en les que sempre ha intervingut però que mai no han acabat de tenir el ressó que calia per augmentar l’estima i la motivació de la nostra gent, en Miquel havia decidit que havia de fer alguna cosa més.

Com que era un noi intel·ligent, sabia que el ressó no hauria de ser interpretat com una malifeta, si no més aviat una incidència simpàtica, extravagant per a cridar l’atenció i molt,  molt fóra de lloc.

En Miquel, després de rumiar-s’ho molt, havia decidit entrar a la Catedral de Barcelona el dia de Corpus, en plena misa, i posar-li a la Mare de Déu de Montserrat, que hi ha al retaule, una senyera estelada per mantellina. Després demanaria davant de tothom, que si us plau no se la tragueren fins que el país, el seu país i també el de la Mare de Déu, fos ben lliure. Després en Miquel marxaria tot cantant amb veu molt forta i estrident la Gallineta d’en Lluís Llach. Just el dia que es fa ballar l’ou al claustre.

En Miquel sabia que aquella acció, més que no pas violència, imposava moltes condicions sense imposar-ne cap.

Havia obligat a l’esglesia catalana a implicar-se amb una bandera. Havia aconseguit el simbolísme de la protecció de la Mare de Déu per al nostre país, en tot el procés. Havia aconseguit la implicació directa de tots els feligresos, i a més a més, havia aconseguit el més important: fer un pas de debó. Definitiu potser. O al menys ho havia intentat.

- En homenatge a les tres noies russes detingudes a Moscou per fer una acció de protesta contra l’absolutisme practicat pel govern Putin, cantant en una esglesia catòlica música punk.

ELS INDIGNATS

La data del primer aniversari del moviment dels indignats no la puc deixar passar sense fer-ne una petita reflexió.

Aquest moviment sorgeix a les xarxes socials arribant al seu moment més àlgit el dia 15 de maig on la màxima indignació de les persones provoca que, prèviament concertades, surtin al carrer per a manifestar el seu posicionament en contra de l'anterior govern Zapatero i en contra de tots els estralls que està causant aquesta anomenada "crisi del deute". El moviment té el recolzament i la simpatia de tota la ciutadania perquè serveix per a treure al carrer el descontentament  de tothom per tot el que està succeint.

Es donen certes circunstàncies en aquest moviment, com és el fet que ja en aquell moment es detecta que hi ha una falta greu de lideratge malgrat les proclames als quatre vents que no es vol un lideratge marcat i que es vol un moviment purament assembleari. Aquest aspecte provoca tantes assemblees que arriben a avorrir i acaben per treure un decàleg que no té massa ressò. Sí per la premsa, però no mediàtic per a la ciutadania.

Aquest moviment en canvi, sí té immediat ressò internacional. Arreu es produeix l'efecte simpatia, però no va més enllà. Segueix sense una directriu clara i sense un líder carismàtic. Tampoc no existeix la intel·ligència immediata per a poder donar-li un nom que l'identifiqui, de tal manera que es queda amb el nom més simple, el dels indignats, cosa que demostra certa inoperància. Sembla que se'ls hagi atorgat el nom més residual, el que utilitzen els mateixos mitjans per a definir la seva actitud. Indignats ho som tots. A més, a mida que va passant el temps sembla que finalment aquest moviment es va desdibuixant, diríem que es desvirtua mantenint l'esperit però no la forma. Recordem algunes imatges dels acampats a Barcelona a la Plaça de Catalunya una mica fora de lloc.

Avui, el dia del primer aniversari fa tota l'impressió que el moviment ha retornat una mica obligat i no pas perquè hagi de publicitar l’activitat realitzada al llarg de tot aquest any. És per això que no sembla que hagi d'anar massa lluny tot i no acabar de morir del tot.

Es dóna la circumstància curiosa, sota el meu punt de vista, que aquest moviment ignora del tot la resta de moviments, entre ells els sobiranistes, que encaixarien en moltes coses amb les que s’indigna aquest moviment, i no parlo del sobiranisme orquestrat, si no de l'espontani, d’aquelles persones que amb un sentiment independentista també se senten indignats, i podent aprofitar aquest impuls no ho fan perquè aquest moviment no se’l senten seu. Els indignats sempre han estat associats a la plaça del Sol de Madrid i han tingut curiosament un esperit molt espanyolista, o si més no gens català, o molt poc. Quina casualitat que naixès en l'etapa Zapatero i prenés aquest caire tan distant amb la nostra identitat.

El Govern català és l'únic què, malgrat les dificultats, s'ha posat les piles i planteja com a solucions el pacte fiscal o fins i tot la plena sobirania. Què n'és d’estrany que aquest moviment vagi per altra banda, no? I que tampoc hagi aconseguit res tangible, ni hagi plantejat una solució alternativa de país. Ara, soroll, molt.