Marxes i em deixes sol, un altre vegada, com ho vas fer a la universitat. Sabies que marxaries el darrer cop que vam parlar. Tu sabies que marxaries i no m’ho vas voler dir. Tu sabies que jo et podia ajudar ara que tenia temps i estava disposat a ajudar-te, i no vas voler cridar l’atenció.
M’agraïes molt quan anàvem a
prendre alguna cosa i jo t’animava i et recolzava. Jo sabia que tu confiaves en
mi però jo mai no vaig arribar a imaginar-me que te n’anessis així, de cop i
sense dir-m’ho o insinuar-m’ho.
Però això, amic meu, és la
única cosa que et retrec. Em dol molt saber com has patit. En un silenci molt
sorollós a dintre teu que jo, tot i saber com paties, mai no vaig imaginar cap
a on t’abocaves.
No dic que ho sàpiga, però si
que em puc imaginar com has patit, com t’has anat apagant i com al voltant teu tot
s’anava enfosquint.
Sé com t’agradava la solitud,
com a mi, però també sé com t’agradava estar envoltat de la teva família, dels
teus amics i també sé el com et costava de mantenir-los perquè, amb la bona
persona que eres, moltes persones que han passat per la teva vida s’han
aprofitat de la teva amistat, de la teva bonança i després s’han oblidat tots
de tu.
Entre ells, jo mateix, que tot
i no oblidar-me’n mai dels meus amics, i menys de tu que n’has estat un dels
millors, o el millor amic, certament et tenia oblidat perquè jo sabia que en un
moment donat la vida, la meva vida en aquest cas, em donaria temps suficient per
tornar a gaudir plegats del futur. Però em vaig equivocar. Tu no tenies tant
temps. Tu esperaves els amics que mai no vam acabar tornant, o si ho vam fer,
ja va ser massa tard.
En el meu cas la meva vida ha
passat per traçar un camí, una trajectòria, una família. Per fer-ho necessitava
temps, i pensava que tu, més tard, descriuries el teu propi camí i ens retrobaríem.
Al principi semblava que ho
faries. Seguies els teus propis derroters, tenies casa, feina i projectes d’estudis,
i això feia que la meva sensació fos que ens retrobaríem en un futur, llavors
incert, quan tots dos haguéssim acabat de traçar els nostres propis camins.
Però et vas estancar. Tot i
que semblava que arrencaves, seguies estancat. Et reconfortaves a tu mateix
quan buscaves coses que els demés no enteníem. Que tu entenies i necessitaves,
però que crec que t’arrabassaven alhora la teva fortalesa ja afeblida.
Però jo seguia al teu costat,
i m’ho agraïes, i no vaig ser mai capaç de veure com totes les teves febleses s’anaven
fent, paradoxalment, més fortes.
Teníem pendent fer una cervesa, a
casa teva perquè jo sabia com et costava sortir de casa. Teníem pendent
celebrar el teu aniversari, que jo tenia el 17. No, no ho vaig apuntar bé
perquè em vas dir el 7, i te’n vas anar l’11. Si ho hagués apuntat bé, potser t’haguera
pogut ajudar. Potser me n’hauria adonat de com estaves. Potser hauria arribat a
temps. Mai no ho podré saber i ara ja sempre em quedarà aquest dubte a dintre
meu.
Em dol, em dol perdre un amic
i em dol la manera com l’he perdut, com t’has anat. Com m’ha passat per davant aquesta
pèrdua sense haver-me’n ni tant sols adonat. Em dol...
Recordes? Ja de joves, com el
rebuig al sense sentit et revelava contra tot allò que no entenies, que no
tenia un sentit lògic. Vas ser capaç de dir-li al professor que no et mereixies
un 10 de matemàtiques perquè havies copiat, i això mateix et va passar quan una
mestre de la universitat va resoldre una integral que ella mateixa no sabia
resoldre, i que va poder resoldre quan tu li vas dir que era la que ens havien
posat a l’examen de setembre. Allò et va fer tirar-te enrere en aquell moment.
Allò és una mostra de la teva idea, de la teva fortalesa mental en aquell
moment. De la teva dignitat. No, no es podia seguir en aquell món de falsedats,
de falta d’això, precisament, de dignitat i de sentit.
Vas deixar la carrera i vas emprendre
un nou camí. A l’obra, al Bingo, al pàrquing...
Quantes experiències junts que
ja mai no tornaran i que no podrem continuar vivint. La darrera vegada vam
gaudir junts d’una bona cervesa, d’una bona xerrada i d’una bona amistat, per
unes poques hores, si, però que ens van ser suficients, com sempre ho eren les
estones que passàvem junts.
Em quedo sense el millor amic
per xerrar, per compartir coneixements, per divertir-nos, per riure, per fer
esport... Aquell amb qui ho vam compartir gairebé tot, amb qui millor m’entenia.
Em quedo sol.
Espero retrobar-te algun dia en
el més enllà i seguir tot allò que ens ha quedat pendent.
Adeu Toni, adeu amic meu.
