Se’m fa difícil conversar, parlar o intercanviar diferències
amb persones que no escolten, que no conversen, que no parlen o que es creu en
possessió de la veritat. En definitiva, que només atenen a la seva raó.
Persones que quan fan veure que escolten en realitat el que estan fent és
pensar en elles mateixes.
Se’m fa difícil conversar, parlar o intercanviar diferències
amb persones que veuen la situació actual com una situació absolutament normal
a Catalunya.
Se’m fa difícil pensar que visc en un país on hi viuen
persones que, inclús per la força, ofeguen, aixafen o prohibeixen la lliure expressió,
la denúncia, la lluita pacífica o la reivindicació dels altres. Mentre tant hi
ha qui mira cap a un altre costat. Estem acceptant el feixisme sense
adornar-nos-en.
Se’m fa difícil llevar-me cada matí i pensar que hagi
persones innocents a la presó sense haver comés cap acte violent, només per
haver intentat dialogar amb un govern espanyol incapaç de res i haver
possibilitat únicament que el poble s’expressi democràticament. Hi ha qui veu
normal que tot plegat es dugui a terme sota la batuta d’una judicatura i
fiscalia de dubtosa independència. Aspecte més que qüestionat internacionalment
juntament amb els tics de manipulació política absolutista.
Em costa creure que hagi persones acomodades que es
pregunten entre ells: què volen ara
aquesta gent que diuen que no estan bé. Tot plegat sense mostrar cap
predisposició a un mínim d’empatia. Se’n diu dreta, o extrema dreta.
Catalunya serà el que la seva gent vol que sigui i no serà
el que diguin des d’Espanya que ha de ser. Malgrat que ens vulguin prohibir la
nostra llengua, ens amaguin la nostra història, ens vulguin fer callar, fer
oblidar un sentiment o fer-nos creure que no som res, que som espanyols, nosaltres seguirem defensant el que volem ser
i que un dia ens van prendre per raó de la força, perquè creiem en el nostre
país i la nostra manera de ser i de fer.
Sembla doncs prou clar que Espanya no és un país d’arrel
democràtica, més enllà d’introduir un vot en una urna, Espanya està demostrant
als ulls del món i sense escrúpols que hi ha coses de les quals ni tan sols se'n
pot parlar.
L’única fe, l’únic suport que podem tenir els catalans és
Europa i ja s’ha vist que no té cap interès en resoldre cap conflicte que, ves
per on, és un conflicte d’arrel democràtica.
Europa es desfà i Alemanya està farta de tibar del carro, així que només
li falten els conflictes interns d’algú que ni tan sols és aportador econòmic i
està molt endeutat. Amb aquest panorama és fàcil que, com diu algú, ens
bombardegin amb total impunitat.
Malgrat tot, ens caldrà caminar amb convenciment. Anar a la
nostra i treballar pel nostre ideal perquè creiem en un país millor i perquè,
diguin el que diguin, no ens han comptat i no saben quants som, malgrat que
diguin que som pocs. Ves què han de dir...
Malgrat tot, hem de treballar per desmuntar les manipulacions
de la realitat que cada dia es fan, la postveritat, cosa molt complicada, i les
notícies falses “fake news”. Hem de demanar empara a la justícia internacional.
Hem d’eixamplar la base. Ha d’haver més gent, segur, que es converteixi a la
democràcia, no a l’ independentisme, perquè si és així s’haurà guanyat una Espanya
més plural que en permeti obertament el debat.
Malgrat tot, hem de sortir al carrer a reivindicar llibertat
dels presos i del país. Hem de pensar en coses a fer amb ressò internacional,
perquè a la fi, guanyem o perdem, només demanem pacíficament un referèndum legal,
pacífic i democràtic. És la nostra força.
La democràcia rau en l’acceptació de la diferència. Una
vegada acceptada aquesta diferència ens cal el respecte per a aquesta diferència. Si
no complim aquest principi bàsic no ens podem anomenar demòcrates.
