La data del primer aniversari del moviment dels indignats no la puc deixar passar sense fer-ne una petita reflexió.
Aquest moviment sorgeix a les xarxes socials arribant al seu moment més àlgit el dia 15 de maig on la màxima indignació de les persones provoca que, prèviament concertades, surtin al carrer per a manifestar el seu posicionament en contra de l'anterior govern Zapatero i en contra de tots els estralls que està causant aquesta anomenada "crisi del deute". El moviment té el recolzament i la simpatia de tota la ciutadania perquè serveix per a treure al carrer el descontentament de tothom per tot el que està succeint.
Es donen certes circunstàncies en aquest moviment, com és el fet que ja en aquell moment es detecta que hi ha una falta greu de lideratge malgrat les proclames als quatre vents que no es vol un lideratge marcat i que es vol un moviment purament assembleari. Aquest aspecte provoca tantes assemblees que arriben a avorrir i acaben per treure un decàleg que no té massa ressò. Sí per la premsa, però no mediàtic per a la ciutadania.
Aquest moviment en canvi, sí té immediat ressò internacional. Arreu es produeix l'efecte simpatia, però no va més enllà. Segueix sense una directriu clara i sense un líder carismàtic. Tampoc no existeix la intel·ligència immediata per a poder donar-li un nom que l'identifiqui, de tal manera que es queda amb el nom més simple, el dels indignats, cosa que demostra certa inoperància. Sembla que se'ls hagi atorgat el nom més residual, el que utilitzen els mateixos mitjans per a definir la seva actitud. Indignats ho som tots. A més, a mida que va passant el temps sembla que finalment aquest moviment es va desdibuixant, diríem que es desvirtua mantenint l'esperit però no la forma. Recordem algunes imatges dels acampats a Barcelona a la Plaça de Catalunya una mica fora de lloc.
Avui, el dia del primer aniversari fa tota l'impressió que el moviment ha retornat una mica obligat i no pas perquè hagi de publicitar l’activitat realitzada al llarg de tot aquest any. És per això que no sembla que hagi d'anar massa lluny tot i no acabar de morir del tot.
Es dóna la circumstància curiosa, sota el meu punt de vista, que aquest moviment ignora del tot la resta de moviments, entre ells els sobiranistes, que encaixarien en moltes coses amb les que s’indigna aquest moviment, i no parlo del sobiranisme orquestrat, si no de l'espontani, d’aquelles persones que amb un sentiment independentista també se senten indignats, i podent aprofitar aquest impuls no ho fan perquè aquest moviment no se’l senten seu. Els indignats sempre han estat associats a la plaça del Sol de Madrid i han tingut curiosament un esperit molt espanyolista, o si més no gens català, o molt poc. Quina casualitat que naixès en l'etapa Zapatero i prenés aquest caire tan distant amb la nostra identitat.
El Govern català és l'únic què, malgrat les dificultats, s'ha posat les piles i planteja com a solucions el pacte fiscal o fins i tot la plena sobirania. Què n'és d’estrany que aquest moviment vagi per altra banda, no? I que tampoc hagi aconseguit res tangible, ni hagi plantejat una solució alternativa de país. Ara, soroll, molt.
